Perpinyà, la catalana

Boomp3.com

D'entrada, he de confessar que no sóc cap gran amant de la fotografia. Les fotos, per a mi, són poc més que retalls de realitat, i les considero més un substitut de la memòria que no pas un art. Tot i així, he de reconèixer que, en les mans adequades, una càmera de fotos pot esdevenir una eina artística de primera magnitud. I si aquestes mans són, a més, compromeses, les fotografies es poden convertir en portaveus de les injustícies i els desequilibris mundials. El fotoperiodisme és, sovint, la nostra porta d'entrada als conflictes dels països empobrits, i una foto ha servit, més d'un cop, per a despertar les nostres adormides consciències.
I resulta que el festival de fotoperiodisme més important del món es celebra, des de fa 20 edicions, a casa nostra. El Visa pour l’image de Perpinyà és una referència per a tots els amants de la fotografia, i la ciutat rossellonesa es converteix en la capital mundial del fotoperiodisme durant una setmana. De l'1 al 7 de setembre podeu trobar a Perpinyà un grapat d'exposicions, vetllades fotogràfiques i altres activitats relacionades amb el tema. Si entreu a la pàgina del festival, hi trobareu tota la informació necessària, i podreu fer un tastet de les fotografies que s'hi mostren.
Ja us dic que a mi no m'entusiasma la fotografia, però el meu germà, que n'és un apassionat, no es perd aquesta cita anual . El festival val molt la pena, i a més, pot servir per a (re)descobrir Perpinyà, una ciutat, com diu el tòpic, tan propera i tan llunyana a l'hora. A poc més de dues hores de Manresa, Perpinyà és una ciutat que m'encanta. No és ni massa gran ni massa petita, té un centre històric molt bonic, amb monuments interessants, i una vida al carrer prou intensa. Té les coses bones de l'estat francès sense perdre les coses bones catalanes. Suposo que si grates una mica la superfície, trobes les coses dolentes franceses i les catalanes, però així per sobre, la ciutat m'agrada molt.
A la web del festival hi ha una secció titulada Guia pràctica de Perpinyà, on trobareu informació sobre la ciutat, com arribar-hi, on menjar i veure i on dormir. Si encara no l'heu visitada mai, aprofiteu aquests dies, i si no, aneu a veure un partit de la USAP, que també val molt la pena. Més enllà del tòpics sobre la llengua, els gitanos i les senyeres, Perpinyà és una ciutat que no podem deixar-nos perdre.
És veritat que la catalanitat perpinyanenca és molt sovint folklòrica, i que la llengua hi té una presència més aviat escarransida. Però també és cert que la feina d'Arrels, de la Bressola, i d'altres entitats que treballen per enfortir la catalanitat de la Catalunya Nord, ha significat una revifalla de la llengua i de la cultura. Ara que ni tan sols cal descanviar moneda per anar-hi, és l'hora de descobrir no només Perpinyà, sinó totes les comarques de l'altra banda de la línia, una línia molt més real del que voldríem, que durant anys ha impedit la comunicació entre les dues parts del país. Una línia tan real i tan tangible com la que ens separa del País Valencià, que sovint sembla tan diferent i tan llunyà com si es trobés en un altre estat.
No hem de deixar que els enemics del país se surtin amb la seva; no ens podem permetre viure d'esquena a la resta de territoris catalans. No s'hi val a criticar Terra Mítica i lloar Port Aventura, o a meravellar-nos del Circuit de Catalunya mentre denigrem el de València. Ens riem de l'alemanyització de Mallorca, com si les costes principatines fossin verges de turisme. A Perpinyà hi ha molta gent que no se sent catalana. Però també n'hi ha molta a Barcelona, i no per això hi renunciarem.
Per cert, si aneu per aquelles terres, no oblideu tastar les especialitats locals, i molt especialment el Muscat (que s'hauria de dir Moscat), un vi blanc, dolç, semblant al moscatell. És boníssim, ideal per als postres, però que també es beu com a aperitiu. Degut a la ingent quantitat que en vàrem consumir durant la nostra primera visita a l'estadi Aimé Giral, va donar nom a una efímera penya de suporters manresans de la USAP.