dijous, 18 de setembre del 2008

Marx i Darwin

Boomp3.com


No ho puc (ni ho vull) evitar, sóc marxista. Ni les suposades virtuts de la socialdemocràcia ni els errors comesos pel socialisme real no em faran desdir de les meves idees. Marx tenia raó, i la tenia, sobretot, en el seu anàlisi de l'economia i l'història.
Copio de la Viquipèdia:

"Els marxistes opinen que és el món material el que crea les idees, i que les contradiccions d'aquestes són reflex de les contradiccions materials. Així, sorgeix un mètode d'interpretació de la història, l'anomenat materialisme històric, segons el qual el desenvolupament de les forces productives és el motor de les diferents fases històriques per les quals ha passat la humanitat. Aquestes formen diferents classes socials, i una relació de domini d'unes sobre unes altres, la qual cosa desencadena una lluita de classes. L'anàlisi de les classes socials, els seus interessos materials i les relacions d'explotació permeten no solament una anàlisi de la història, sinó la creació de tota una sociologia que permet interpretar el present i predir el futur."

Completament d'acord. No són les idees les que fan canviar el món, sinó que és el món (el desenvolupament de les forces productives) el que fa canviar les idees. El pensament de cada època és esclau de la seva societat; les estructures materials constrenyen la nostra raó, i no podem pensar més enllà dels esquemes que ens són imposats.
I d'aquestes mordaces conceptuals no se n'escapen ni els científics. Tot i que la societat els veu sovint com a herois neutres, que es limiten a observar i descriure els fenòmens naturals, els científics estan fortament condicionats per les ideologies imperants, i difícilment el·laboraran teories que desafiïn l'ordre establert. És veritat que la ciència té màrtirs que s'enfrontaren a l'stablishment, però ho feren quan ja una bona part de la societat s'havia rebel·lat. Bruno i Galileu no van anar gaire més enllà de Copèrnic, que havia obert el camí des de dintre mateix del corrent principal. La revolució científica fou fruit d'una revolució molt més tangible. l'inici de l'edat Moderna, amb la irrupció de la burgesia i la davallada del poder eclesiàstic és el que fa possible que l'heliocentrisme s'imposi entre la comunitat científica. I sempre és així. Primer arriben els canvis econòmics i socials, i aleshores la ciència s'hi posa a l'alçada.
I si en voleu un exemple evident, mirem com va gestar-se una de les revolucions científiques més importants de la història, el Darwinisme. És difícil trobar un exemple més clar de com la ciència és deutora de l'estructura social en què neix. D'entrada, cal dir que el mateix Darwin admet que tot i haver fet el viatge amb el Beagle (on va veure l'evolució en acció), no va tenir la idea de la selecció natural fins que no va llegir l'Assaig sobre la població de Malthus, un llibre bàsicament econòmic i essencialment capitalista (només possible en un context capitalista). A més, altre cop Darwin reconeix que el mecanisme de selecció natural està inspirat en les teories d'Adam Smith, especialment en la noció de la mà invisible (els individus, qiue únicament cerquen el seu benefici, acaben ajudant a tota la comunitat). Aquesta és una de les bases de la teoria econòmica d'Smith, el teòric capitalista per definició. En una societat no capitalista, Darwin difícilment hagués pogut concebre la seva teoria.
I Darwin encara no va portar les coses gaire enllà, com si feren algun dels seus deixebles. En una altra mostra de la interconnexió entre estructura i superestructura, la ciència va utilitzar-se per a justificar les desigualtats econòmiques. Segons el darwinisme social, les nacions i els individus més adaptats tenen el dret (gairebé la obligació) de sotmetre els que s'han quedat enrere en la lluita per la supervivència. L'esclavisme no és res més que la demostració de la superioritat dels europeus sobre els endarrerits africans.
Amb tot això, no vull pas posar en dubte la validesa del darwinisme i de la selecció natural. L'evolució existeix, els organismes varien, i ho fan mitjançant la selecció natural. Ara bé, en un altre context, una teoria sobre l'evolució segur que hauria estat diferent, menys competitiva, més cooperativa, o vés a saber.
El marxisme, com a teoria històrica, té un problema. Descriu el que ha passat, i per tant, mai no s'equivoca. Per saber si la teoria és correcta, hauríem de saber que hauria passat si Darwin no hagués el·laborat la seva teoria. Segons prediu el marxisme, algú altre hauria arribat a les mateixes conclusions, ja que les forces materials haurien empés la ciència en la mateixa direcció. Però mai no sabrem que hauria passat sense Darwin. O si? Doncs resulta que en aquest cas, sí que tenim la resposta. Com és ben sabut, Alfred Russel Wallace va arribar a les mateixes conclusions que Darwin, en la mateixa època, i de manera completament independent. Davant aquesta coincidència de temps i lloc, només hi ha dues respostes. O bé es tracta d'un miracle, o bé Marx tenia raó, i els condicionants materials i socials són tan o més importants que els intel·lectuals a l'hora de conceptualitzar el món que ens envolta.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Eh nanu felicitats pel blog! segueix així.
Per mi és difícil considerar-me marxista justament per la raó que exposes. Aquest argument desvirtua una aplicació actual de les seves idees. Considero que el Marxisme també era fruït del context de la seva època igual que ho han estat tots els filòsofs, i no crec que fos una mà divina el què l'instruïs a il.luminar-nos amb la veritat absoluta sobre la creació del coneixament. Suposo que cada moment té els seus pensadors i el seu sistema de govern ideal, malgrat no s'arrivi a imposar.
Tal vegada en una societat de l'abundància (en crisi) com la nostra,-per mi el proletariat viu al tercer o quart món- potser arribarà un moment en que les idees aniran per davant del context socioeconòmic i així podrem canviar-lo. Doncs ara més que mai en la història hi han més milions d'éssers humans que no han de preocupar-se per si tindran un plat a taula i poden elaborar pensaments que almenys no estan induïts per la por, la gana, la misèria... a veure si ens il.luminem o almenys aprenem a revelar-nos. Ho sigui, Marx tenia raó però el seu sistema està obsolet, malgrat ser el millor encara!
Uf...

Joel.

Jordi Masdeu ha dit...

El que dius està molt bé, però et confons en un punt. Marx no atribueix les teories a la por o a quedar bé amb el sistema. Simplement, el sistema ens imposa una visió del món a la que no podem escapar. Sempre hi haurà visionaris, però és molt difícil mirar les coses des de fora.

Adam Majó ha dit...

Aviam si m'explico. Que les condicions socio-econòmiques tenen una influència bàsica en la configuració del pensament individual i col·lectiu, en la ideologioa dominant, no hem sembla hores d'ara discutible. Que l'evolució cultural i política d'una societat està fortament condicionada pel desenvolupament del mode de producció, és un principi anunciat per Marx i avui en dia àmpliament acceptat, i utilitzat!, per sectors ideològics molt diversos.
El què no veig tan clar és un cert mecanicisme reduccionista propi de determinats Marxistes i, tot sigui dit, que es despren del teu escrit. Les condicions materials influeixen, i molt, però, no hi ha cap altre factor? L'herència cultural? Les necessitats no materials -espirituals, diguem-ne-? El factor personal. L'atzar, fins i tot.
De fet, si les condicions materials -econòmiques- condicionéssin absolutament la cultura i la ideologia de les persones i les col·lectiovitats, com s'explicaria que després de 40, 50 o 70 anys de socialisme en determinats llocs del món, els valors de la gent d'aquests països no siguin substancialment diferents dels d'altres que han viscut tota la vida sota el domini de la competitivitat pròpia del capitalisme?
Per sort o per desgràcia, ni les persones ni l'acumulació d'aquestes -les societats- s'expliquen amb una sola llei general infalible.
He dit.

Jordi Masdeu ha dit...

Evidentment, les condicions materials no són l'únic que influeix. Jo no dic que uns determinats factors portin inexorablement a certes teories, però sí que certes teories només són possibles (només són pensables) sota determinats factors.
En el cas de la selecció natural, el que em sembla més destacable és que fos postulada a l'hora per dos científics del mateix país. Aquí si que no podem parlar d'atzar!

Adam Majó ha dit...

Aquí d'acord.