No seré pas jo qui negui que el progrés és una bona cosa. Només els necis segueixen pensant que qualsevol temps passat fou millor que aquest. Si més no pels quatre privilegiats que vivim als països rics (que sou els que llegiu això), aquesta època és indubtablement la més prospera de la història. Tot i que de vegades ens semblin insuficients, les millores en la nostra qualitat de vida, respecte de la dels nostres avantpassats, són inqüestionables: la mortalitat infantil (4 de cada mil ara, 139 de cada mil l'any 1900), l'
esperança de vida (80 anys ara, 32 anys l'any 1900), la situació de la dona (queda molt per fer, però fa 75 anys no tenien ni dret a vot), les condicions de treball, l'alfabetització (99% ara, 66% el 1930), l'accés a la cultura, la llibertat política i en general tots els indicadors, mostren clarament la millora. Qui segueixi creient que abans es vivia millor, que vagi a qualsevol cementiri antic i miri l'edat de defunció a les tombes.
Els mites del passat gloriós són això, mites. Abans no hi havia robatoris; és clar que no, si la gent no tenia res. Abans no tenien presa; com n'havien de tenir, si treballaven de sol a sol. Les coses més insignificants, que avui donem per descomptades, fa quatre dies eren una utopia. L'aigua corrent, la calefacció, el dret de manifestació, anar al restaurant, conèixer els besavis. No som conscients, per sort, del que significa no haver d'enviar els nostres fills a la guerra, no haver de patir per si la setmana que ve podrem menjar tres àpats al dia (o dos, o un).
Però el progrés no sempre significa millora. De vegades, en nom de la modernitat, perdem coses bones pel camí. A part dels aspectes més generals (el paisatge, la natura verge) i de les qüestions més etèries (la innocència original, el lligam a la terra, la manca d'estres), hi ha eines concretes que, malauradament, han perdut la seva vigència. La majoria, com els estris de treballar el camp o els safareigs, han estat substituïts per eines millors, que ens fan la vida més fàcil. Però enmig de la voràgine consumista, també hem deixat de banda estris ben útils, que encara ens farien servei, i n'hem creat de nous, menys eficaços i també més cars. Per ser més concrets, em refereixo als barrets, els cistells i els envasos retornables.
Ara que arri
ba la calor, ena anirien molt bé els barrets. Amb el forat a la capa d'ozó i tota la pesca, els barrets tenen molt més sentit ara que fa cent anys. Però, pel culpa de les modes i de la prevalença de les raons estètiques, la gent prefereix passejar sota el sol amb el cap descobert. No se sap quan ni perquè, es va passar del
tants caps tants barrets a la desaparició de barrets, capells i barretines. La moda de les gorres de beisbol, importada pels rapers, ha facilitat una certa revifalla del tema capellistic, però la majoria de caps encara circulen descapotats.
Amb els cistells ha passat una cosa similar. Abans, quan només es comprava l'estrictament necessari (i encara) i l'oferta era limitada, hi havia estris específics pel transport. Ara, que comprem de tot i a tota hora, ara deixem de banda els cistells i els carretons. Com explicava l'altre dia, les bosses de plàstic d'un sol ús són un malson ecològic, i amb l'augment del preu del petroli, un malbaratament de recursos. I solucionar aquest problema és tan fàcil com retornar al que feien els nostres avis: anar a comprar amb el cistell (o la bossa de roba, o el carret, o la caixa de cartró). Fins i tot a la Xina,
com explica el Daniel, s'han adonat del disbarat, i la gent torna a anar a plaça amb el cistell (o el que facin servir per aquelles terres).
Les ampolles de vidre no retornables són un altre dels invents inútils que, no només no han millorat les coses, sinó que les han empitjorat. No fa pas tants anys, l'aigua, el Vichy, el sifó i el vi, que jo recordi, es venien en envasos retornables. El fabricant s'estalvia fabricar més ampolles (es renten i avall), el consumidor te la mateixa feina (és igual llençar-les al contenidor que portar-les al super) i les administracions s'estalvien la recollida i el reciclatge. Els únics que hi surten guanyant són els distribuidors, que s'estalvien l'espai d'emmagatzematge. Suposo que aquesta és la raó de tot plegat; quan les grans superfícies van començar a remenar les cireres, van eliminar el sistema antic i van introduir els milers d'envasos no reutilitzables. A Alemanya, per contra, encara segueixen utilitzant el retorn, i fins i tot les ampolles de plàstic de mig litre tenen
pfand, i si els tornes et paguen 20 cèntims (o els que toquin). Encara que a tu et faci mandra tornar l'envàs i el deixis al carrer, sempre hi haurà algú (un homeless, un punki) que la recollirà i cobrarà el pfand. És el mateix que passa amb els vasos de plàstic de les festes majors, que no els veus tirats per terra, perquè tenen un valor. El sistema és ben senzill, i els súpers alemanys estan perfectament preparats, i fins i tot han automatitzat el servei. Tu poses les ampolles en una màquina, que llegeix el codi de barres, i et dóna un tiquet amb el total de pfand que has retornat. Un cop a la caixa, et descompten el tiquet del total de la compra.
Tan els barrets, com els cistells, com les ampolles retornables, tenen tan sentit (o més) ara que no pas fa cinquanta anys. Per què no s'utilitzen? Jo crec que és per una falsa concepció de la comoditat, o potser per una idea equivocada de progrés. El que és vell és inferior, i sempre és millor un invent recent que no un estri dels de tota la vida. Però més nou no vol dir, necessàriament, millor. Que voleu que us digui, jo prefereixo una bona llangonissa que qualsevol chopped indusrial.
Ara que en algunes coses ens volen fer tornar cent cinquanta anys enrere (65 hores setmanals), no estaria malament recuperar aquests invents que ens ajudarien a millorar la nostra qualitat de vida i la salut del planeta.
