Ha començat l'Eurocopa, i els amants del futbol tornem a tenir la nostra dosi diària de pilota. Aquest cop no hi ha cap favorit clar, i jo començo a témer que el meu pitjor malson algun dia serà realitat (si fins i tot Grècia va guanyar el títol, Espanya també té opcions). Els primers partits han estat força fluixets, i només Holanda i Alemanya han estat a l'alçada. Els cracs de moment no brillen, i almenys fins als encreuaments, tot plegat sembla que serà força avorrit.
Com que no hi ha massa arguments futbolístics, ens haurem de centrar en els aspectes perifèrics de la qüestió. La noticia de l'Eurocopa, fins ara, és la traïció de Lukas Podolski, el jugador alemany d'origen polonès, que va marcar els dos gols de la Mannschaft contra Polònia. Podolski va néixer a Polònia, però als dos anys ja vivia a Alemanya. De fet, era originari de Gliwice, a la Silèsia, que fins a 1945 formava part d'Alemanya. El seu avi, nascut al mateix lloc, era alemany de tota la vida, i això és el que li va donar la nacionalitat. Tot i així, s'hauria pogut nacionalitzar emparant-se en el fet d'haver viscut més de vuit anys al país. Les lleis de nacionalitat alemanya són força més complicades que les nostres, però nacionalitzar-se és possible, només cal viure-hi el temps suficient (haver nascut a Alemanya no et dóna la nacionalitat si els teus pares no són alemanys).
Si repassem les alineacions de tots els països, de seguida ens adonem de la multitud de jugadors d'origen estranger que hi ha. És un exercici estúpid, (ningú és més espanyol ni més alemany que cap altre) però ens il·lustra sobre la cada cop major multiculturalitat (odio la paraula, però en aquest cas no hi ha alternativa) dels països europeus rics. Sense voler ser exhaustiu, Espanya té el Senna, Alemanya té Podolski, Odonkor, Klose, Gómez, i Kurany, Àustria té Vastic, Korkmaz i Özcan, França té quatre o cinc francesos, Holanda té Boulahrouz i Afellay, Portugal té Deco i Bosingwa, Suècia té Ibrahimovic i Larsson, i Suïssa té Hakim, Fernandes i Senderos. Només Itàlia i Grècia (campions del món i d'Europa, per cert) no tenen cap estranger.
Els països més pobres, que no tenen immigració, opten sovint per comprar jugadors, de manera que les seves alineacions també són força variades. Croàcia té Rakitic (nascut a Suïssa) i Eduardo Da Silva (lesionat), Polònia té Guerreiro, Turquia té Marco Aurelio. Segur que me'n deixo algun, però em sembla que ja es veu a què em refereixo.
Actualment, no té sentit parlar de nacionals i d'estrangers. Si el 10 o el 15% de la població espanyola és immigrant, el lògic és que (d'aqui 15 anys) a la selecció espanyola hi hagi un fill de marroquí, un fill de bolivià i un fill de romanès, com a mínim. És el que passa als països on la immigració ja fa anys que s'ha establert, sobretot al nord d'Europa. L'Ibrahimovic, per exemple, va néixer a Malmö, fill de pare bosni i mare croata. Els pares del Khalid Boulahrouz eren marroquins, però ell va néixer a Holanda. El pare de Philippe Senderos és de Guadalajara, però als 17 anys va marxar del poble i va acabar a Ginebra, on es va casar amb la seva dona, nascuda a Iugoslàvia; el Philippe parla sis llengües (curiosament, no parla serbo-croat) i no es planteja jugar amb cap altra selecció que Suïssa.
l'Ivan Rakitić, per contra, va néixer a Suïssa de pares exiliats per la guerra, i ha optat per jugar amb Croàcia, tot i que ell mai no hi ha viscut. També és curiós el cas del Marco Aurelio, un brasiler de 31 anys, que el 2006 va adoptar la nacionalitat turca, i ara és conegut com Mehmet Aurelio. Un cas apart és el de Franck Ribéry, el jugador francès del Bayern; juga amb França, però s'ha canviat el nom a Franck Bilal Ribéry, ja que va convertir-se a l'Islam.
Lukas Podolski ho va deixar molt clar després del primer partit; ell te familiars i amics a Polònia, les seves arrels són allí, però ell és alemany. No va trair ningú, simplement va fer el que era la seva obligació. El traïdor és el que es gira contra els que l'acullen, no el que agraeix la rebuda.
Si aquest post us sembla massa seriós i el que voleu és diversió, entreu al Bloc de Paddy Power, on hi trobareu un divertidíssim joc anomenat Drinking Game (jo l'he trobat gràcies al bloc Bar Deportes). És un joc ideal per als que no tenim selecció i volem gaudir de l'Eurocopa. La cosa consisteix en quedar en un bar, i dedicar-se a beure seguint les instruccions, que varien segons el partit. Per al Portugal-Txèquia proposen: una copa cada cop que el comentarista digui que el C. Ronaldo és el millor jugador del món, un xupito de Jagermeister cada cop que diguin que el Koller és un gegant però té bon toc, i un Jagermeister amb gel si ho aprofiten per comparar-lo amb en Peter Crouch. N'hi ha més, i per a cada partit fan un retallable amb les instruccions. També hi ha instruccions més generals, com ara: 2 dits de beguda cada cop que algú simuli una falta (reduiu-ho a mig dit si juga Portugal). En fi, una gran opció per als apàtrides futboleros, que a cada gran competició hem de decidir amb qui anem (a part de amb l'equip que juga contra Espanya, és clar).
Com que no hi ha massa arguments futbolístics, ens haurem de centrar en els aspectes perifèrics de la qüestió. La noticia de l'Eurocopa, fins ara, és la traïció de Lukas Podolski, el jugador alemany d'origen polonès, que va marcar els dos gols de la Mannschaft contra Polònia. Podolski va néixer a Polònia, però als dos anys ja vivia a Alemanya. De fet, era originari de Gliwice, a la Silèsia, que fins a 1945 formava part d'Alemanya. El seu avi, nascut al mateix lloc, era alemany de tota la vida, i això és el que li va donar la nacionalitat. Tot i així, s'hauria pogut nacionalitzar emparant-se en el fet d'haver viscut més de vuit anys al país. Les lleis de nacionalitat alemanya són força més complicades que les nostres, però nacionalitzar-se és possible, només cal viure-hi el temps suficient (haver nascut a Alemanya no et dóna la nacionalitat si els teus pares no són alemanys).
Si repassem les alineacions de tots els països, de seguida ens adonem de la multitud de jugadors d'origen estranger que hi ha. És un exercici estúpid, (ningú és més espanyol ni més alemany que cap altre) però ens il·lustra sobre la cada cop major multiculturalitat (odio la paraula, però en aquest cas no hi ha alternativa) dels països europeus rics. Sense voler ser exhaustiu, Espanya té el Senna, Alemanya té Podolski, Odonkor, Klose, Gómez, i Kurany, Àustria té Vastic, Korkmaz i Özcan, França té quatre o cinc francesos, Holanda té Boulahrouz i Afellay, Portugal té Deco i Bosingwa, Suècia té Ibrahimovic i Larsson, i Suïssa té Hakim, Fernandes i Senderos. Només Itàlia i Grècia (campions del món i d'Europa, per cert) no tenen cap estranger.
Els països més pobres, que no tenen immigració, opten sovint per comprar jugadors, de manera que les seves alineacions també són força variades. Croàcia té Rakitic (nascut a Suïssa) i Eduardo Da Silva (lesionat), Polònia té Guerreiro, Turquia té Marco Aurelio. Segur que me'n deixo algun, però em sembla que ja es veu a què em refereixo.
Actualment, no té sentit parlar de nacionals i d'estrangers. Si el 10 o el 15% de la població espanyola és immigrant, el lògic és que (d'aqui 15 anys) a la selecció espanyola hi hagi un fill de marroquí, un fill de bolivià i un fill de romanès, com a mínim. És el que passa als països on la immigració ja fa anys que s'ha establert, sobretot al nord d'Europa. L'Ibrahimovic, per exemple, va néixer a Malmö, fill de pare bosni i mare croata. Els pares del Khalid Boulahrouz eren marroquins, però ell va néixer a Holanda. El pare de Philippe Senderos és de Guadalajara, però als 17 anys va marxar del poble i va acabar a Ginebra, on es va casar amb la seva dona, nascuda a Iugoslàvia; el Philippe parla sis llengües (curiosament, no parla serbo-croat) i no es planteja jugar amb cap altra selecció que Suïssa.
l'Ivan Rakitić, per contra, va néixer a Suïssa de pares exiliats per la guerra, i ha optat per jugar amb Croàcia, tot i que ell mai no hi ha viscut. També és curiós el cas del Marco Aurelio, un brasiler de 31 anys, que el 2006 va adoptar la nacionalitat turca, i ara és conegut com Mehmet Aurelio. Un cas apart és el de Franck Ribéry, el jugador francès del Bayern; juga amb França, però s'ha canviat el nom a Franck Bilal Ribéry, ja que va convertir-se a l'Islam.
Lukas Podolski ho va deixar molt clar després del primer partit; ell te familiars i amics a Polònia, les seves arrels són allí, però ell és alemany. No va trair ningú, simplement va fer el que era la seva obligació. El traïdor és el que es gira contra els que l'acullen, no el que agraeix la rebuda.
Si aquest post us sembla massa seriós i el que voleu és diversió, entreu al Bloc de Paddy Power, on hi trobareu un divertidíssim joc anomenat Drinking Game (jo l'he trobat gràcies al bloc Bar Deportes). És un joc ideal per als que no tenim selecció i volem gaudir de l'Eurocopa. La cosa consisteix en quedar en un bar, i dedicar-se a beure seguint les instruccions, que varien segons el partit. Per al Portugal-Txèquia proposen: una copa cada cop que el comentarista digui que el C. Ronaldo és el millor jugador del món, un xupito de Jagermeister cada cop que diguin que el Koller és un gegant però té bon toc, i un Jagermeister amb gel si ho aprofiten per comparar-lo amb en Peter Crouch. N'hi ha més, i per a cada partit fan un retallable amb les instruccions. També hi ha instruccions més generals, com ara: 2 dits de beguda cada cop que algú simuli una falta (reduiu-ho a mig dit si juga Portugal). En fi, una gran opció per als apàtrides futboleros, que a cada gran competició hem de decidir amb qui anem (a part de amb l'equip que juga contra Espanya, és clar).
3 comentaris:
Tens raó en tot, excepte en una cosa. El Paulino Alcántara va néixer a les Filipines l'any 1896 (o 1897, és igual) i per tant era espanyol. Filipines no fou independent fins el 12 de juny del 1898. L'Alcántara, per tant, va néixer en territori español.
Publica un comentari a l'entrada