dimarts, 24 de juny del 2008

Noms propis

En una entrada anterior vaig tractar el tema dels topònims, i de com els catalanoparlants anomenem les ciutats estrangeres. En aquesta ocasió, vull analitzar un tema molt similar, la pronuncia dels noms propis provinents d'altres llengües. Fins no fa gaire, i per la influència dels mitjans de comunicació espanyols (no n'hi havia d'altres), els catalans peninsulars pronunciaven els noms forans com els castellans, és a dir, tal i com sonarien en castellà. Clarc Gable, Tom Jones(pronunciat en castella, jones) o Margaret Tatxer eren noms populars, i ningú no reia en sentir-los. D'uns anys cap aquí, la cosa ha millorat una mica, i tan als mitjans com al carrer ja és normal intentar aproximar-se a la pronuncia original, sobretot si aquesta és anglesa. Pel que he vist, aquesta és la postura acadèmica. Al portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals hi ha un apartat dedicat a la pronunciació dels noms no catalans. Com a norma general se'ns diu que:

Els noms no catalans, de persona o de lloc, que no tinguin forma catalana establerta s'han de pronunciar respectant al màxim la fonètica original, però sense que sembli que canviem de llengua només per pronunciar el nom en qüestió. Es tracta, doncs, de reproduir la pronúncia original partint dels fonemes catalans, als quals n'afegirem alguns més que no ens costen de pronunciar i que pel seu caràcter universal resulten imprescindibles, sense pretendre imitar certs trets secundaris (guturalitzacions o nasalitzacions, per exemple).

Després recomana, amb molt encert, no caure en l'error de pronunciar els noms a la castellana o a l'anglesa. Jo estic tip de sentir com a en Mourinho li diuen José com si fos de Toledo, o de com el filòsof alemany Walter Benjamin és sistemàticament convertit en anglès (Uolter per valter). No demano que tots els locutors sàpiguen pronunciar l'alemany, però si que almenys tinguin una noció de com pronunciar els noms propis. Si comencem així, potser algun dia la gent ja no tindrà vergonya de fer un pas més enllà, i pronunciar els noms com en la llengua original, de la manera que ho fan, per exemple, els alemanys.
En aquest sentit, i tot i que sembli mentida, els periodistes més avançats són els esportius. Una de les cerimònies habituals a Can Barça, cada pretemporada, és la lliçó dels noms, on els periodistes indaguen la pronuncia correcta dels noms dels nous jugadors. Quan el club era ple d'holandesos, cada any s' havien d'aprendre noms nous, normalment força difícils, i ho feien força bé. De Cruijff a Rijkaard, les dificultats han estat importants, però amb l'ajut dels periodistes holandesos, tots hem aprés a pronunciar-los. Durant l'ultim mundial, fins i tot els periodistes espanyols van fer un esforç, i aprengueren a dir tots els noms dels jugadors alemanys, inclòs Bastian Schweinsteiger, un os realment dur. Si els periodistes esportius ho poden fer, per que la resta no ho fa? Per que a la cancellera Merkel li segueixen dient Àngela (com si fos de Sabadell) o Ángela (com si fos de Zamora), en lloc d'Angela (ànguela)? Que ho preguntin a un germanòfon, i avall.
Tornant a la pronuncia a la castellana, cal remarcar una tendència nefasta que s'estén per tots els mitjans; si no saben com es pronuncia, ho pronuncien en castellà. Davant d'un nom com ara Federer, mai s'opta per fer les vocals neutres, ni per ensordir la r final. Tenint en compte que el suís és gemanòfon, la pronuncia correcta s'assemblaria més a la catalana que no pas la castellana. El més perillós és que la tendència s'ha estès fins i tot als noms catalans, i no és estrany sentir anomenar el sots campió de Moto GP Dani Pedrosa, amb la e, la s i la a pronunciades a l'espanyola.
La web de la CCMA encara ofereix un altre criteri, que m'ha semblat molt interessant:

En el doblatge, quan ens trobem noms propis hispans de l'àrea americana que contenen la lletra z (López, Zavala, Vázquez, Chávez, La Paz, etc.), optarem per la pronúncia de l'estàndard peninsular espanyol, especialment en els documentals. En espais de ficció, podem reproduir la pronúncia original hispanoamericana (dient López [lópes], Zavala [sabála], Vázquez [báskes], etc.), sempre que aquesta pràctica no generi problemes (coexistència de personatges històrics i d'actualitat amb d'altres de ficció, etc.). En aquest cas, optarem per seguir la pauta de l'estàndard peninsular espanyol, per no fer barreges.

No acabo d'entendre perquè hem de dir Chávez, amb z, si a Veneçuela tothom diu Cháves, però suposo que d'alguna manera cal unificar criteris. Tot i que no he trobat cap indicació sobre el tema, m'imagino que aquest mateix criteri és aplicable al català. Quan els locutors troben un nom català, han d'utilitzar sempre la pronuncia central. És un criteri lògic, però no ajuda gens a mantenir la diversitat dels parlars catalans, cada cop més absorbits pel català central. Però de la manera que van les coses, ja em conformo amb què els periodistes pronunciïn els noms catalans en català, que ja els costa prou.


2 comentaris:

Jordi Bonvehí i Castanyer ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jordi Masdeu ha dit...

Tens tota la raó. He oblidat mencionar que els mateixos periodistes que saben dir Schweinsteiger són incapaços de pronunciar correctament una paraula de quatre lletres, en una llengua molt propera a la seva. Demanen als alemanys com es pronuncien els noms, però no tenen el valor de fer el mateix amb els catalans. De fet, per a molts periodistes, el Xavi és el Savi; i ja li està bé, per espanyol.