Banús i ivori

boomp3.com

Fa uns anys, una amiga que havia viscut una temporada als Estats Units, va explicar-me un fenomen al que jo no vaig donar gaire credibilitat. La noia assegurava que, en una conversa telefònica, qualsevol nord-americà (i fins i tot ella, que només hi va viure uns anys) era capaç de saber si l'interlocutor era de raça negra. Jo li vaig respondre que, evidentment, si es tractava d'un adolescent que parlava slang, o d'una persona amb poca formació, no havia de ser difícil distingir-los. Però ella em va respondre que no, que prescindint de l'edat, el nivell cultural i l'origen geogràfic, els negres parlen diferent. Jo continuava pensant que no era possible que un negre que hagués estudiat a Harvard i visqués a Greenwich Village es pogués distingir d'un blanc del mateix nivell cultural.
Però resulta que sí, que és cert. Els americans no tenen cap problema en distingir un blanc d'un negre, com comfirma un estudi de la Universitat de Chicago, que analitza la diferència de salaris entre els blanc i els negres als EUA. Els autors del treball, varen fer escoltar a un seguit de voluntaris les veus de diferents persones. Les grabacions foren expurgades per tal d'eliminar qualsevol indici sobre l'origen de l'entrevistat. Tot i això, els voluntaris van identificar correctament, en un 84% dels casos, els parlants de raça blanca, i en un 77% els de raça negra. L'estudi explica, a més, que la gent que té veu de negre rep un salari inferior, encara que no sigui negre.
No se com analitzar aquestes dades. Després de tantes generacions, no entenc com és posssible aquesta diferència, i desconec si és deguda o no a factors biològics. Em costa de creure, però potser els negres tenen un sistema fònic lleugerament diferent. O potser simplement encara fa massa poc temps de l'arribada dels negres a uns estàndards de riquesa i formació cultural dignes.
De totes maneres, les diferències entre les diverses comunitats nord-americanes no acaben aquí.
Els mateixos autors que mantenen el blog d'on he tret la informació sobre les veus, Steven D. Levitt i Stephen J. Dubner, expliquen en el seu llibre Freakonomics un altre cas ben curiós. Resulta que, des de la decada dels 70, els noms que els pares posen als seus fills s'han convertit en un altre indicador fiable de l'origen dels nens. A diferència dels hispans o els asiàtics, els pares negres acostumen a posar noms negres als seus fills. En efecte, en un estudi fet a Califòrnia, es va comprovar que el 40% dels noms posats a nenes negres no eren utilitzats per cap nena blanca. Al contrari, el 40% dels noms de blancs, són quatre cops més freqüents entre blancs que entre negres. És impensable un nen blanc anomenat DeShawn, o una nena blanca que es digui Shanice. Tampoc hi ha gaire Connors ni Emilys entre la població negra.
En aquest cas, si que hi ha una clara relació entre els noms dels fills i els ingressos de la família. Molt probablement, en DeShawn serà fill d'una família (més probablement d'una mare soltera) pobre (i negra), mentre que els Jakes de famílies negres poques vegades viuen en suburbis. Tot i això, l'estudi mostra que els noms més populars entre els negres pobres (Kayla, Amber, DeShawn) són diferents del més posats entre blancs pobres (Cody, Travis, Angel, Heaven), que alhora divergeixen dels preferits pels blancs mitjans i rics (Sarah, Alexandra, Benjamin, Katherin, Samuel). De fet, els noms que avui estan de moda entre la classe alta, demà ho estaran a la classe mitjana, i demà passat només els posaran els pobres.
Tota aquesta història del melting pot i el mestissatge, em sembla que només és un sopar de duro. Blancs i negres, rics i pobres, es barregen tan poc com poden, i les dues comunitats es regeixen per principis ben diferents. Per això, quan els negres comencen a tenir diners, comencen a actuar com a blancs, i són titllats de traïdors pels negres sense tanta sort. És el cas del Barack Obama, molt popular entre els blancs, que ja fou acusat per Jesse Jackson de "acting like he's white".
Però els americans no són els únics que tenen problemes d'aquest tipus, sinó que són els que els tenen més avançats, ja que fa molts més anys que al país hi conviu gent de molt diverses procedències. A Europa, i sobretot a l'Estat Espanyol, on el fenomen és més recent, les diferències són encara més extremes. Aquí molts inmigrants no tenen ni tan sols dret a vot, i les diferents comunitats viuen, sovint, en mons completament separats, que rarament entren en contacte. Els fills dels inmigrants, nascuts a Manresa, encara són comptats com a inmigrants, i la majoria de catalans mai acceptarà algú que s'anomeni Hassan o Mohamed com a un dels seus. Ens queda molt camí per recòrrer, per arribar al punt en que el fill o el net d'un antic sense papers sigui candidat a la presidència del govern.