L'últim post sobre l'Eurocopa (ho prometo)

Pel que sembla, la Real Federación Española de Futbol permetrà que la selecció catalana pugui jugar més partits, òbviament amistosos, durant els propers anys. Com ja vaig explicar en una entrada anterior, aquesta selecció de la Comunitat Autònoma de Catalunya a mi no em representa, ja que només admet jugadors d'una part del país. A més, quan els sembla convoquen jugadors nascuts a Espanya, com l'Iniesta (com que és espanyol, és mig català).
Tot i això, espero ansiosament el proper partit de la selecció catalana. Tinc ganes de veure que passa amb el Puyol, el Xavi, el Cesc, el Sergio Garcia i el Capdevila (potser me'n deixo algun). Jo suposo que, si el seleccionador té una mica de vergonya, no els convocarà. Si els convoca, suposo que els jugadors, ni que sigui amb excuses de lesions i baixes formes, renunciaran a la convocatòria, sempre i quan tinguin un bri de coherència personal. I si, malgrat totes les evidències, aquests jugadors participen amb la selecció, suposo que el públic actuarà de l'única manera possible: xiulant-los i maleint-los cada vegada que toquin la pilota.
Jo entenc (no ho comparteixo, però ho entenc) que un futbolista no renuncii a jugar amb la selecció espanyola. Sóc conscient que els calés i el prestigi que suposen l'aparador de la selecció espanyola són molt llaminers. No acusaré de botiflers els jugadors pel sol fet de defensar la Roja. Ara bé, aquests paios (el Puyol, el Xavi, el Cesc, el Sergio Garcia i el Capdevila) no només han jugat amb Espanya; aquests paios s'han fet un fart de cridar Viva España, d'embolicar-se amb la bandera espanyola, de saltar i ballar amb bufandes i cantant el Que Viva España del Manolo Escobar.
Aquests tios no tenen perdó de déu, són uns venuts, i si tots plegats tinguéssim una mica de decència, no jugarien mai més amb cap selecció catalana, de veritat ni de fireta.
Ara, que llegint l'opinió del President de la Generalitat, tot queda molt més clar. És trist, molt trist, que el senyor que representa els catalans del mal anomenat Principat es dediqui a fer discursos espanyolistes. Però encara és més trist que els pseudoindependentistes que el varen portar a la presidència no s'immutin. Ells, mentre tinguin la poltrona i el sou a final de mes, cap problema. Tan se val que el país se'n vagi a la merda, que el president manifesti públicament el seu espanyolisme militant, que el Bassas (a qui no suporto) se'n vagi de Catalunya ràdio per nacionalista(!). A ells tot això no els preocupa. I així anar fent; com els crancs, però anar fent.
Ha arribat un punt en què ja no se que pensar. La situació m'entristeix profundament, i de vegades ho engegaria tot a la merda i me'n aniria a viure a Suècia. Però aleshores penso que potser no, que potser totes aquestes samarretes espanyoles, tots els clàxons i les banderes, el que fan és potenciar el sentiment independentista de la majoria de la població. Ja us dic, no se pas com agafar-m'ho. Com que sóc optimista de mena, vull pensar què tot plegat serà a fi de bé.
En tot cas, nosaltres seguirem lluitant, des de Manresa i des d'on calgui, per arribar a aconseguir aquest món millor que volem. Els d'esquerra potser no se'n recorden, però Macià ho va dir ben clar: "Hem de saludar amb una alegria vibrant d'esperances el primer Parlament de la nova etapa autonòmica, en el curs de la qual podrem refer una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa". Jo suprimiria "de la nova etapa autonòmica", i substituiria Catalunya per Països Catalans. La resta, impecable.