Si no hi ha res de nou, que en això del futbol no se sap mai, l'Oleguer Presas deixarà de ser jugador del Barça i fitxarà per l'Ajax d'Amsterdam. A la xarxa ja hi ha diverses webs i blocs que es fan ressò de la notícia, i en general es mostren sorpresos per les xifres de l'operació (entre tres i cinc milions i mig d'euros). Segons alguns entesos, l'Ajax ha fitxat un jugador mediocre (o directament dolent) a preu d'or. Potser si, potser s'equivoquen i l'Oleguer és un paquet, però m'agradaria recordar els seus números amb el Barça. Mentre ell va ser titular, el Barça va guanyar, en tres anys, dues lligues i una Champions (i algun altre trofeu menor); quan va sortir de l'equip, el Barça va guanyar, en dos anys, zero títols. No sóc tan ingenu de creure que ell era el que feia campió l'equip, però si que crec que l'Oleguer és un símptoma del que s'ha fet malament durant aquests dos anys. Quan en Rijkaard ha pogut triar, i ha tingut estrelles en totes les demarcacions, l'holandès no l'ha encertada. Quan Oleguer-Puyol era l'única defensa possible, la cosa anava com una seda, però amb l'entrada d'Edmilsons, Marquezs i companyia, tot se n'anà en orris.
Però si l'Oleguer s'ha convertit en un referent per a una part del barcelonisme, no ha estat només pels seus mèrits futbolístics. L'Oleguer és al cor de molta gent perquè ha estat el primer futbolista català que ha demostrat tenir criteri més enllà del camp de futbol. I no és simplement que el noi llegeixi alguna cosa més que l'Sport i el Marca, ni que tingui una carrera i mitja; a més, el paio té idees polítiques pròpies. Els que ens movem en l'òrbita de l'esquerra independentista ja havíem sentit parlar d'aquest noi de Sabadell molt abans d'arribar a ser conegut mediàticament, gràcies a la seva relació amb el moviment. Alguns pensàvem que quan arribés al primer equip s'oblidaria dels seus amics indepes, dels casals i de les lluites populars. Però no, no només no se'n oblidà sinó que continuà lluitant en molts fronts, i utilitzà la seva presència mediàtica per difondre-les. Fins i tot va gosar parlar sobre el tema tabú entre els tabús, i va escriure un article sobre la situació de De Juana Chaos.
Per primer cop en la història del futbol espanyol, un jugador va negar-se, tot i que no públicament, a jugar amb la selecció espanyola. En contra del que ens volen fer creure els guardioles de torn, és possible ser coherent (tot i que no surt gratis, evidentment). Aquest compromís nacional i social ha donat algun suport extra al jugador dins de Catalunya i potser al País Basc, però l'ha perjudicat moltíssim al territori espanyol. Les xiulades i els insults són habituals en molts camps, i fins i tot els pocavergonyes de Kelme li van retirar el patrocini. Inclús dins de Catalunya, l'actitud valenta de l'Oleguer li ha passat factura. Els mateixos que volen fer fora el Laporta (que ja hem vist que no són pocs), odien l'Oleguer. Mica en mica, i barrejant qüestions esportives i qüestions polítiques, s'ha creat una opinió contraria al jugador dins del barcelonisme, que ha fet impossible la continuïtat del jugador al club.
Tot i que, com ja he dit, la davallada de l'equip ha coincidit amb la seva suplència, alguns l'han assenyalat com a culpable per les seves mancances futbolístiques. Les crítiques es concentren en dos partits, la final de la Champions de Paris i el Barça-Madrid de la temporada 2006-2007. Del dia de l'Arsenal se li retreu la seva incapacitat per aturar les contres dels anglesos, i en el partit del Madrid se'l culpa del mal resultat per la seva expulsió primerenca. Doncs bé, el dia de la final, evidentment no va aconseguir controlar els davanters (com tampoc ho aconseguí el Puyol), però és que és impossible atrapar dues fletxes com l'Henry (el de fa tres anys) i el Ljungberg, que tenen passadors com el Cesc i el Pires, quan jugues amb tot l'equip en camp contrari i sense ningú que els ajudi. El dia del Madrid si que la va cagar, però ho va fer perquè l'equip estava descentrat per culpa d'un plantejament nefast del Rijkaard, que va donar vida a un Madrid mig mort. Si el partit s'hagués plantejat amb un mínim de sentit comú, l'Oleguer hauria acabat el partit, hauríem guanyat el partit, i segurament tindríem dues lligues més al sarró.
Però a partir d'aquell moment, l'Oleguer va entrar a la llista negra de molta gent, i inclús molts defensors del sabadellenc van començar a dubtar. Que hi farem, el futbol és així, i un jugador que ho ha donat tot i que ha estat a un nivell més que acceptable, se n'ha d'anar per la porta del darrera, mentre que encara hi ha gent que plora per l'adéu d'un gandul com el Ronaldinho (que va ressuscitar al Barça quan estava a les últimes, certament).
Espero que l'Oleguer tingui molta sort a l'Ajax, tot i que ja se que si l
es coses van bé per l'equip serà malgrat el sabadellenc, i que si van mal dades serà per culpa d'aquest indepe inepte. Jo hi confio, tot i que he de dir que s'ha equivocat, i molt, en l'elecció de l'equip. L'Ajax, igual que el Tottenham Hotspur, és un equip de tradició inequívocament jueva, i no se pas com reaccionaran els seguidors quan s'assabentin que l'Oleguer és un defensor de la causa palestina. Pot semblar una tonteria, però jo no m'imagino el Salva Ballesta, ni cap jugador amb simpaties imperialistes espanyoles, amb la samarreta del Barça. Ja se que no hi té res a veure, però molta gent confon, sovint interessadament, el pro-arabisme amb l'antisemitisme, i l'Oleguer s'haurà d'explicar molt bé si es vol entendre amb l'afició ajacied. En fi, bona sort i continua caminant cap a Itaca.
8 comentaris:
Fantàstic escrit.
Mira, no sóc excessivament futbolero, però precisament l'Oleguer, per mi, era el meu referent al Barça. Precisament per això, perquè és català i no se'n disculpa, per la seva coherencia.
Hauríem d'anar al camp nou i desplegar una bona pancarta de comiat i de suport a l'Oleguer.
I tots junts cantar el O!,O! Oleguer!I tots junts cantar el O!,O! Oleguer!
No pensava mai que l'Oleguer se n'aniria del Barça. Semblava que hi havia de ser fins a la retirada, una persona d'aquelles que se sent el club pròpi. Però si et van deixant de banda, i no et tenen en compte més val anar a buscar feina a un altre lloc.
L'Oleguer era una mica com el Guardiola. No parlo en el sentit esportiu, que en tinc poca idea. Vull dir en el sentit de persona que es cultivava, que mostrava interés per les coses, per la cultura i per les idees.
Doncs sort, segur que a l'Ajax també prendra i s'interessara per la cultura i la personalitat del seu nou país de residència.
Àlex
Segur que l'Oleguer s'interessarà per la cultura neerlandesa, i molt probablement estudiarà la llengua del país. De fet, Holanda te moltes semblances amb Catalunya, amb la diferència que ells varen aconseguir la independència del Regne d'Espanya l'any 1581.
El Guardiola va ser el primer futbolista que va dir que li agradava llegir, i el primer "esportista/intel·lectual"; però ell sempre va jugar amb la selecció espanyola.
molt interessant la reflexió... tot i que no coneixia això de l'ajax i els jueus. A mi l'Ajax em cau bé per la seva filosofia de joc i per promocionar la cantera. Jo ja firmaria que el Barça renunciés a guanyar titols per tenir un equip tipus Ajax, amb 11 oleguers.
No vull un país d'esportites d'elit, vull un país d'esportistes, i el Barça actual només vol estar a l'elit al preu que sigui.
En això si que no ens entendrem. Jo també voldria un equip amb 11 Oleguers, sempre i quan optéssim a guanyar tots els títols. Jo vull un Barça campió; d'equips d'esportistes ja n'hi ha molts, i si vull veure futbol amateur cada setmana me'n puc fer un tip (Xup, Balconada, Santpedor,...). Per altra banda, l'Ajax continua sent un equip que aposta per la pedrera, però ara pedrera té un significat diferent que fa deu anys. Dels 32 jugadors de la primera plantilla, 16 són holandesos i 16 estrangers. Al segon equip hi ha 10 estrangers. Tots aquest jugadors arriben molt joves a l'Ajax, però al cap i la fi són fitxatges igual que l'Henry (amb una lleugera diferència de preu, això si).
Home, ja se que els futbolistes no solen ser genis intel·lectuals, però tampoc ho són els actors de cine, i això no vol dir que el cinema sigui una cosa d'idiotes. Podria recordar-te grans aficionats al futbol com Alberti, Vàsquez Montalbán o Benedetti, però la veritat és que no m'importa gaire si el futbol és de necis o de llestos; el cas és que a mi m'agrada, tot i que el que l'envolta és sovint molt fastigós.
Publica un comentari a l'entrada