Memòria històrica

El dissabte passat, tots els militants, simpatitzants i votants de la CUP de Manresa que varen llegir el Regió 7, varen gaudir de valent. Desprès d'encara no dos anys de regidoria, la CUP comença a recollir les recompenses de la feina ben feta. Tot i que al diari no es feia esment de la candidatura, el cert és que les llavors plantades comencen a donar fruit. En primer lloc, el rotatiu anunciava la voluntat de l'ajuntament de Manresa de retirar les condecoracions al general Franco i canviar els noms de carrers amb reminiscències franquistes. També es feia esment de la propera descoberta d'una placa en record de les víctimes dels bombardejos nacionals. En la secció d'opinió, per a acabar-ho d'adobar, un article del Xavier Rubio ens recordava la propera arribada d'una llei per disminuir la presència de les bosses de plàstic. Totes aquestes iniciatives, que aviat es duran a la pràctica, foren proposades en el seu moment per la CUP; alguna fins i tot fou presentada abans que la candidatura tingués representació a l'ajuntament.
Tot i que alguns actors polítics s'entesten en titllar-nos d'il·luminats i somiatruites, el cert és que les nostres propostes s'han obert camí, i el que fa uns anys semblava utòpic, ara esdevé quotidià. Els somnis, si darrera tenen la voluntat i el treball constant, poden fer-se realitat. Estem segurs que, amb voluntat i feina, ben aviat gaudirem del tramvia manresà, de la piscina al Parc de l'Agulla, dels carrils bici i d'una ciutat neta, oberta i sostenible.
De moment, i com a mínim, ja hem aconseguit que es foragitin dels nostres carrers i places els noms infames dels enemics de la nostra terra i de les classes populars (no del tot, certament; a la sala de plens municipal encara hi penja el retrat d'un dels més estrets col·laboradors del franquisme). Ara, també, les víctimes del feixisme tindran un record permanent a la nostra ciutat. Finalment, es farà justícia, i tots aquells que varen patir la cruel petjada de la guerra, seran vindicats i recordats per sempre. De cap manera no podem oblidar el que significà la guerra civil, i tot el mal que va fer, tan a les aspiracions nacionals catalanes com a les classes treballadores del nostre país. Els quaranta anys de franquisme encara marquen les nostres lluites, i sense el seu pes esgotador no s'entendria l'actual situació política i cultural dels Països Catalans.
Ara bé, tampoc no hem de caure a la trampa que se'ns para des dels sectors esquerranosos més espanyolistes, que ens volen fer creure que el franquisme fou una excepció. Ben al contrari, la dictadura de Franco, en molts aspectes, fou la continuació natural d'una certa política anti catalana, que neix amb la unió dinàstica i que no s'interromp gairebé mai, ni amb les dues repúbliques. De fet, encara avui, aquesta mateixa política ens impedeix exercir els nostres drets com a poble, i ens obliga a patir les conseqüències de la nostra subordinació a Espanya. El franquisme s'ha acabat, però el nostre país segueix esquarterat, la nostra llengua segueix morint, la Renfe segueixen sent un desastre i els nostres impostos segueixen escolant-se.
La memòria històrica no pot centrar-se, només, en el període franquista. Tan abans com després de la dictadura, el nostre país ha patit i pateix constants agressions polítiques, nacionals, socials i culturals. Les classes populars catalanes han estat víctimes del centralisme espanyol (i també del francès, òbviament) durant segles; ja ho deia Espartero, paladí del liberalisme espanyol: a Barcelona hay que bombardearla almenos una vez cada 50 años.

Nota: Fotografia extreta de la web "Els bombardeigs franquistes a Manresa: 1938-39": Refugi antiaeri de la plaça de Sant Domènec, tocant el Teatre Conservatori, que es començà a construir la tardor de 1937, després d'haver estat enderrocada l'església de Sant Pere Màrtir. La fotografia és de després de la guerra. Amb la darrera reurbanització de la plaça, el refugi va quedar anul·lat.