dijous, 10 d’abril de 2008

Die Meister, die Besten, les grandes équipes, The Champions*


Ja tenim els quatre semifinalistes de la Champions, i per sort el Barça està entre ells. Més enllà dels partits concrets i dels marcadors, m'agradaria analitzar els aspectes més generals de les eliminatòries. D'entrada, el que més crida l'atenció és la presència, per segon any seguit, de tres anglesos a les semis. I perquè el sorteig en va emparellar dos entre ells, sinó crec que els quatre haguessin passat (no m'imagino al Barça actual eliminant l'Arsenal o el Liverpool).
És molt meritori que un futbol que fa quinze anys estava a les últimes ara sigui el gran dominador europeu. No se ben bé quin n'és el secret, però hi ha un parell de coses que segur que hi tenen a veure. D'entrada, l'arribada massiva de jugadors i entrenadors estrangers ha portat aire fresc a un futbol molt tancat en si mateix. En aquest aspecte, cal remarcar que als equips anglesos hi ha molt pocs futbolistes de les tres grans potències històriques, Brasil, Itàlia i Alemanya, i en canvi n'hi ha molts de potències emergents com les nacions africanes (Drogba, Adebayor, Essien, Sissoko, Toure,...), França (Wenger, Gallas, Flamini, Makelele, Silvestre,...) i, fins i tot i incomprensiblement, Espanya (Benitez, Reina, Torres, Almunia, Cesc, Piqué,...). Tot i això, no han perdut l'essència britànica, i els equips continuen tenint una base d'anglesos que marca la personalitat del club: Terry-Lampard-Cole, Ferdinand-Neville-Hargreaves-Scholes, Carragher-Gerrard-Crouch. L'Arsenal no té aquesta base anglesa, però te jugadors que fa molts anys que hi són i que segueixen a mort la filosofia del club: Touré,Cesc,Hleb,...
A part d'això, tenen una cosa que aquí o bé no hem tingut mai o bé ja hem perdut; tenen passió pel futbol. Els estadis estan plens, i no d'estaquirots, sinó de gent que vibra i anima, que canta i crida. És increïble veure un camp anglès, més petit que els d'aquí, però sempre ple, sempre animant els seus durant tot el partit. I aquesta és la gran diferència entre el Liverpool i el Barça. Els anglesos, amb més diners, més palmarès i més seguidors que nosaltres, vibren amb l'equip tot i que a la lliga només aspiren a ser quarts. Nosaltres xiulem l'entrenador que en quatre anys ens ha donat dos lligues i una Champions per fer un canvi més aviat lògic; això quan ens estem a punt de classificar per les semifinals de la competició de clubs més important del món! Per sort, almenys ara ningú s'atreveix a dir que som la millor afició del món; avantatges de la globalització, que ens mostra que hi ha vida més enllà del nostre melic.
En l'aspecte futbolístic, cal destacar la bellesa del partit Liverpool-Arsenal, que demostra que, a part del més competitiu, el futbol anglès és també el més entretingut. Ara que el tiqui-taca sembla més aviat en decadència, torna el futbol directe, sense sobaments de pilota, sense extrems enganxats a la línia i amb paios corrent amunt i avall els 90 minuts. Jo trobo que aquest futbol és tan estètic o més que el model Crujyff, que si tot va bé perfecte, però a la mínima se'n va a l'aigua. El Dream Team va durar (al màxim nivell) tres temporades, i el Barça del Rijkaard també. quan els contraris troben la manera d'aturar la maquinària, merda. El model Arsenal, per exemple, aguanta molt més temps, i tot i que potser no arriba tan amunt, si que manté una regularitat que el fa estar entre els millors des de l'any 1989, amb 5 lligues, 5 copes, 1 recopa i molt bones participacions a la Champions, que per un club molt més petit que el Barça, no està malament.
Tot i que la cosa està molt fotuda, confio en el Barça. Més que res, perquè contra el Manchester ja hi haurà el Messi, i el United tampoc està en el seu millor moment. A més, el primer partit és al Camp Nou, o sigui que ens jugarem les garrofes a Old Trafford, sense la pressió del pitjor públic del món en contra nostra. De debò, s'hauria de fer aguna cosa per regenerar el públic del Camp, perquè així no anem enlloc. Llevat de tres partits l'any, el Camp Nou és un cementiri, o encara pitjor, un entorn hostil contra el Barça. Els seguidors es volen comparar amb el Liverpool i el Celtic, però si alguna cosa salta a la vista és la distancia sideral entre Anfield o Celtic Park i el Camp Nou.
De la premsa prefereixo no parlar-ne, perquè em poso malalt. Simplement comentaré un detall de la retransmissió d'ahir a Rac1 (per altra banda, la meva emissora preferida per escoltar el futbol). Als voltants del minut 60, els comentaristes es queixaven que Touré Yaya no fos canviat, perquè calia reservar-lo. Al cap de 10 minuts, Rijkaard canvia Bojan, i tots es posen les mans al cap. És incomprensible, diuen, que vulgui reservar un jugador amb el que ens estem jugant. O sigui, podem prescindir d'un jugador en el lloc clau de l'entramat defensiu, però no d'un davanter. Si anéssim perdent ho entendria, però el cas és que guanyàvem, i no ens calia marcar sinó conservar el resultat. La qüestió és clara: l'objectiu és criticar Rijkaard, faci el que faci. Amb aquesta premsa, no és estrany que el públic no entengui de futbol.
En resum, la Champions potser la guanyarem, però seguirem sent un Club autodestructiu i amb deliris de grandesa.

* Si, aquesta és la indesxifrable lletra de l'himne de la Champions, una de les cançons més meravelloses del món.

5 comentaris:

Jordi Bonvehí Castañé. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jordi Masdeu ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jordi Masdeu ha dit...

Si,Itàlia està molt malament, però són actualment campions d'Europa (Milan) i del món. És el que tenen, que quan ningú no hi compta, te la foten per l'esquena. No em cauen malament, però m'agrada molt més el futbol anglès. En tots els campionats, primer vaig contra Espanya, i quan l'eliminen (ben d'hora, per sort), sempre amb Anglaterra.
Gràcies pels teus comentaris, Jordi.

Adam ha dit...

El Schalke (o el Cèltic, o el Rangers) juga a Barcelona i venen 7.ooo aficionats que no paren de riure, veure, cantar i animar el seu equip. Fins i tot, per descomptat, quan aquest és finalment eliminat pel Barça. La "millor afició del món" només és capaç d'enviar a 300 matats a Gelsenkirchen, que segur que es van passar els 90 minuts malparlant de l'entrenador i els propis jugadors.
Seria tan fàcil fer trasl·lacions al món de la política que me n'estaré.

Jordi Masdeu ha dit...

Això sí, si arribem a la final, tothom cap a Moscou, i la gent emprenyada perquè no hi haurà prou entrades. Només ens movem per les finals, i volem ser una gran afició.