dimarts, 22 d’abril de 2008

Patum

Ja només queda un mes; 30 dies, poc més de quatre setmanes. El 22 de maig, Corpus Christi. Com deia el poeta, tres dias hay en el año que relucen más que el sol, Jueves Santo, Corpus Christi i el dia de la Ascensión. Els altres no ho se, però Corpus sí, que lluu; sobretot, a Berga.
Corpus vol dir Patum, la Festa. Per a un no berguedà, és difícil d'explicar que significa la Patum. Fa molts anys, molts, que la visc, però sempre seré un estrany. La patum és dels berguedans, i els de fora només ens acostem a la superfície dels sentiments que provoca en els patumaires. Tot i així, encara que només en gratem la superfície, la Patum és única i meravellosa.
Hi ha molts moments especial cada patum, però pocs n'hi ha de tan reveladors com el principi i el final de la festa. Dimecres, quan baixes a mitja tarda a Berga, i veus la cara de la gent, t'encomanes d'una alegria difícil d'explicar. Tothom està expectant, nerviós però alhora content, gairebé exultant de joia. Les primeres barreges, el retrobament amb gent que no veies des del darrer Corpus, els barrets i els mocadors. Són uns moments màgics, que culminen en el passacarrers, quan tornem a sentir la música enardidora que ens acompanyarà durant quatre dies més, quan ballem amb els gegants, quan sentim l'olor a pólvora que tan enyoràvem.
I diumenge, després de l'últim tirabol, tot s'acaba. És trist, de vegades dolorós, veure com desen els gegants. Si, ja sabem que queda la Patum dels pobres, però els gegants ja no hi son. Haurem d'esperar un altre any per que sigui Patum. Dilluns, a Berga, la gent està trista (i resacosa, és clar).





Entremig, barreja, foc, ball, cervesa, salts, emoció, festa. Són cinc dies molt intensos, i si la vols fer sencera, cal estar en forma. Dimecres al matí, passada per als més menuts, i al vespre passacarrers. Dijous al matí, Patum de lluïment, i a la nit, Patum completa (amb salt de plens). Divendres hi ha la Patum infantil, que al migdia també té la de lluïment. Dissabte una mica de descans, només passacarrers a la nit. I diumenge tornem-hi, Patum de lluïment i Patum completa per acabar. I a més, tots els actes paral·lels: concerts, Patum dels torrats, barraques,...
És difícil d'explicar perquè la Patum és tan especial. A mi em sembla que el que la diferencia és que es tracta d'una festa realment popular; és el poble qui fa la festa i qui la viu. Tothom és a la plaça, als carrers; sense tanques, sense barreres. Tothom pot agafar les maces, saltar, voltar amb l'àliga. Alguns berguedans em diran que no, que les comparses són molt tancades, i que per saltar de ple has de ser algú. Potser és cert, però la festa també es pot viure des de fora; no cal saltar de ple per gaudir d'un salt de plens, i l'àliga només la far ballar un, però tota la plaça vibra.
Per mi no hi ha res d'igual. Fa molts anys que la Patum marca el meu calendari anual, i quan no la puc viure en directe per culpa d'alguna causa de força major (la varicel·la, per exemple), ho passo malament. No goso auto anomenar-me patumaire, però sí que sóc addicte a la Patum. Ja falta poc. Un mes i ja estarem a la Ginesta, fent la primera barreja i esperant, ansiosos, els primers tocs del tabal. Patum, patum, patum,...