Massa sovint, els nostres prejudicis i esperances ens fan veure la realitat, no tal i com és, sinó com la voldríem veure. Les nostres anàlisis mostren millor com som nosaltres que no pas com és el que analitzem. Aquest defecte és transversal en l'espècie humana, però arriba a límits paradigmàtics en l'anàlisi política i històrica. En la derrota de la república al 39, nosaltres només hi veiem la impotència d'un país assetjat pels feixistes i abandonat per les democràcies, i en cap cas atribuïm la desfeta a les picabaralles internes ni a la incapacitat dels dirigents republicans.
Amb els resultats de les eleccions del 9 de març a Catalunya passa una cosa semblant. Els guanyadors, evidentment, s'atribueixen tot el mèrit, i proclamen que els catalans finalment han vist la llum i abandonen el nacionalisme per llençar-se als braços de l'espanyolisme. Els perdedors culpen el bipartidisme i prediquen la fi de la democràcia representativa. L'esquerra independentista, mentrestant, exposa una altra teoria. La majoria d'independentistes d'esquerres, inclòs el que us parla, creuen que els vots perduts d'Esquerra no anaren al PSOE, no foren capturats pel bipartidisme. Com m'he cansat d'argumentar (prometo deixar el tema amb aquest apunt), els votants d'Esquerra simplement es van cansar de les mentides del Carod i el Puigcercós, i van optar per quedar-se a casa.
La teoria s'aguanta, però potser és massa bonica per ser certa. Justament quan començava a dubtar-ne, quan sospitava que era massa casualitat que tota l'esquerra independentista es poses d'acord en alguna cosa, ara que desconfiava fins i tot de la meva anàlisi, resulta que teníem raó. En un interessant article de l'Avui (ho sento, però no en trobo l'autor), se'ns detalla com els vots d'esquerra anaren, efectivament, a l'abstenció i el vot nul. Que bons que som!
L'article està ple de coeficients de correlació i regressions lineals, però s'entén perfectament. No en tinc ni idea d'estadística, i les matemàtiques son per a mi un món inabastable, però m'encantaria entendre tota aquesta xerrameca. Trobo que hi ha poques coses més interessants que estudiar els resultats electorals, les variacions espacials i temporals, els canvis de dinàmica. Trobo especialment interessant el cas de l'Alemanya dels anys 25-33. Descobrir com un partit desconegut passa a ser el majoritari en quatre dies, com un país renuncia voluntàriament a la raó i el seny. Fa anys que ho intento, i poc a poc faig progressos, però em temo que mai podré arribar a entendre llibres com Hitlers Wähler, de Jürgen W. Falter, una monstruosa (per la mida i pel nivell) anàlisi dels votants nazis. Si algú sap alemany i estadística, que me'n faci un resum, siusplau.
Amb els resultats de les eleccions del 9 de març a Catalunya passa una cosa semblant. Els guanyadors, evidentment, s'atribueixen tot el mèrit, i proclamen que els catalans finalment han vist la llum i abandonen el nacionalisme per llençar-se als braços de l'espanyolisme. Els perdedors culpen el bipartidisme i prediquen la fi de la democràcia representativa. L'esquerra independentista, mentrestant, exposa una altra teoria. La majoria d'independentistes d'esquerres, inclòs el que us parla, creuen que els vots perduts d'Esquerra no anaren al PSOE, no foren capturats pel bipartidisme. Com m'he cansat d'argumentar (prometo deixar el tema amb aquest apunt), els votants d'Esquerra simplement es van cansar de les mentides del Carod i el Puigcercós, i van optar per quedar-se a casa.
La teoria s'aguanta, però potser és massa bonica per ser certa. Justament quan començava a dubtar-ne, quan sospitava que era massa casualitat que tota l'esquerra independentista es poses d'acord en alguna cosa, ara que desconfiava fins i tot de la meva anàlisi, resulta que teníem raó. En un interessant article de l'Avui (ho sento, però no en trobo l'autor), se'ns detalla com els vots d'esquerra anaren, efectivament, a l'abstenció i el vot nul. Que bons que som!
L'article està ple de coeficients de correlació i regressions lineals, però s'entén perfectament. No en tinc ni idea d'estadística, i les matemàtiques son per a mi un món inabastable, però m'encantaria entendre tota aquesta xerrameca. Trobo que hi ha poques coses més interessants que estudiar els resultats electorals, les variacions espacials i temporals, els canvis de dinàmica. Trobo especialment interessant el cas de l'Alemanya dels anys 25-33. Descobrir com un partit desconegut passa a ser el majoritari en quatre dies, com un país renuncia voluntàriament a la raó i el seny. Fa anys que ho intento, i poc a poc faig progressos, però em temo que mai podré arribar a entendre llibres com Hitlers Wähler, de Jürgen W. Falter, una monstruosa (per la mida i pel nivell) anàlisi dels votants nazis. Si algú sap alemany i estadística, que me'n faci un resum, siusplau.
2 comentaris:
Potser no era errat l'anàslisi d'on es van quedar els vots.
Ara el què faltaria és que l'Esquerra Independentista sàpiga aprofitar aquesta conjuntura per difondre el seu missatge i arribar més enllà.
Publica un comentari a l'entrada