És ben sabut que la història l'escriuen el vencedors, i els vençuts poden aspirar, com a molt, a que els guanyadors algun dia perdin el poder. Així ha passat a l'Estat espanyol, on després de més de 40 anys d'Història franquista, els republicans han recuperat la dignitat. Tot i així, la història es segueix manipulant, i alguns voldrien tornar enrere i seguir culpant de la guerra als que varen defensar la república i la llibertat.
Però, per increïble que sembli, les coses no sempre són així; hi ha vegades, tot i que molt poques, en que els vençuts són, des del primer moment, poc menys que els herois de la història. Normalment, això passa quan els vençuts formen part d'un bloc més ampli o bé quan perdut una guerra petita però segueixen sent dominadors; és a dir, quan els vençuts en el fons són vencedors (com ela americans al Vietnam).
Hi ha un cas, però, que s'escapa a qualsevol explicació racional (si més no, jo no l'hi trobo). El Japó imperial va ser un agent importantíssim del bloc que va perdre la II Guerra Mundial; va fer entrar en guerra els EUA tot bombardejant Pearl Harbor, i va fer tot el que va poder i més per anihilar les potències aliades. Tot i així, almenys a Europa, els japonesos són vistos com a víctimes, com a perdedors d'una guerra que els va enfonsar en la misèria. M'imagino que bona part d'aquest sentiment és fruit de l'impacte, real i metafòric, que tingué el llançament de les dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. Entenc que la salvatjada americana no té justificació possible, però tampoc hauria de tapar la realitat ni fer-nos oblidar el paper japonès durant la guerra.
Els alemanys, tots ells, fa dècades que purguen les bestieses nazis, siguin o no hereus dels malfactors. Tots els nens alemanys passen, almenys un cop, per un camp de concentració, i no hi ha gairebé cap nen anomenat Adolf des de fa un grapat d'anys. Encara ara, és gairebé impossible veure actes de solidaritat amb el poble palestí a Alemanya. I tot i així, l'estereotip de l'alemany segueix sent molt proper al nazisme. Per a molta gent, els alemanys segueixen sent nazis, que només esperen el moment oportú per reconquerir el món. Si no us ho creieu, recordeu aquest mític moment de l'Hotel Fawlty:
I els japonesos? els japonesos, pobrets, ho varen passar molt malament. Reitero que lamento moltíssim el patiment de la població civil, i se perfectament que el poble japonès no té cap culpa de la bogeria dels seus governants; però de la mateixa manera que exigim dels alemanys, no només una disculpa, sinó una condemna ferma del nazisme, cal exigir als japonesos el mateix.
Fins fa molt poc, l'estat japonès no havia demanat disculpes per la seva participació en el conflicte, i encara ara ho ha fet amb la boca petita. El més greu, però, és que aquests missatges són de cara enfora, i el cert és que molts japonesos no es penedeixen, en absolut, del que va passar. Us imagineu els alemanys fent desfilades vestits amb uniformes de les SS i onejant banderes amb l'esvàstica? doncs això passa al Japó, com podeu comprovar. De fet, a Tòquio hi ha un santuari on s'honora els màrtirs japonesos de totes les guerres, entre ells catorze criminals de guerra. El Santuari Yasukini és visitat assíduament pels primers ministres, i l'emperador no hi va perquè seria massa gros. Hi ha veus però, com la del Governador de Tòquio, que reclamen la visita imperial.
Tot plegat és força repulsiu, però encara n'hi ha més. Ara resulta que el govern japonès es nega a demanar perdó a les 200.000 dones que foren utilitzades com a esclaves sexuals pels militars nipons durant la segona Guerra Mundial. Potser aniria sent hora que tots plegats exigíssim als japonesos el mateix que hem exigit als alemanys, que no és res més que assumir els errors i fer tot el possible perquè no es repeteixin. Estic segur que la immensa majoria de japonesos s'avergonyeix del que feren els seus governants fa seixanta anys, però no faria mal a ningú que ho reconeguessin públicament, alleujant així una mica les víctimes de l'opressió imperialista.
Però, per increïble que sembli, les coses no sempre són així; hi ha vegades, tot i que molt poques, en que els vençuts són, des del primer moment, poc menys que els herois de la història. Normalment, això passa quan els vençuts formen part d'un bloc més ampli o bé quan perdut una guerra petita però segueixen sent dominadors; és a dir, quan els vençuts en el fons són vencedors (com ela americans al Vietnam).
Hi ha un cas, però, que s'escapa a qualsevol explicació racional (si més no, jo no l'hi trobo). El Japó imperial va ser un agent importantíssim del bloc que va perdre la II Guerra Mundial; va fer entrar en guerra els EUA tot bombardejant Pearl Harbor, i va fer tot el que va poder i més per anihilar les potències aliades. Tot i així, almenys a Europa, els japonesos són vistos com a víctimes, com a perdedors d'una guerra que els va enfonsar en la misèria. M'imagino que bona part d'aquest sentiment és fruit de l'impacte, real i metafòric, que tingué el llançament de les dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. Entenc que la salvatjada americana no té justificació possible, però tampoc hauria de tapar la realitat ni fer-nos oblidar el paper japonès durant la guerra.
Els alemanys, tots ells, fa dècades que purguen les bestieses nazis, siguin o no hereus dels malfactors. Tots els nens alemanys passen, almenys un cop, per un camp de concentració, i no hi ha gairebé cap nen anomenat Adolf des de fa un grapat d'anys. Encara ara, és gairebé impossible veure actes de solidaritat amb el poble palestí a Alemanya. I tot i així, l'estereotip de l'alemany segueix sent molt proper al nazisme. Per a molta gent, els alemanys segueixen sent nazis, que només esperen el moment oportú per reconquerir el món. Si no us ho creieu, recordeu aquest mític moment de l'Hotel Fawlty:
I els japonesos? els japonesos, pobrets, ho varen passar molt malament. Reitero que lamento moltíssim el patiment de la població civil, i se perfectament que el poble japonès no té cap culpa de la bogeria dels seus governants; però de la mateixa manera que exigim dels alemanys, no només una disculpa, sinó una condemna ferma del nazisme, cal exigir als japonesos el mateix.
Fins fa molt poc, l'estat japonès no havia demanat disculpes per la seva participació en el conflicte, i encara ara ho ha fet amb la boca petita. El més greu, però, és que aquests missatges són de cara enfora, i el cert és que molts japonesos no es penedeixen, en absolut, del que va passar. Us imagineu els alemanys fent desfilades vestits amb uniformes de les SS i onejant banderes amb l'esvàstica? doncs això passa al Japó, com podeu comprovar. De fet, a Tòquio hi ha un santuari on s'honora els màrtirs japonesos de totes les guerres, entre ells catorze criminals de guerra. El Santuari Yasukini és visitat assíduament pels primers ministres, i l'emperador no hi va perquè seria massa gros. Hi ha veus però, com la del Governador de Tòquio, que reclamen la visita imperial.
Tot plegat és força repulsiu, però encara n'hi ha més. Ara resulta que el govern japonès es nega a demanar perdó a les 200.000 dones que foren utilitzades com a esclaves sexuals pels militars nipons durant la segona Guerra Mundial. Potser aniria sent hora que tots plegats exigíssim als japonesos el mateix que hem exigit als alemanys, que no és res més que assumir els errors i fer tot el possible perquè no es repeteixin. Estic segur que la immensa majoria de japonesos s'avergonyeix del que feren els seus governants fa seixanta anys, però no faria mal a ningú que ho reconeguessin públicament, alleujant així una mica les víctimes de l'opressió imperialista.
3 comentaris:
Els japonesos s'han considerat a si mateixos Déus imperials i salvadors de la raça a l'Asia, la resta del continent al principi del segle XX era una aventura colonial pels japonesos, peró a diferencia dels colonialismes europeus, els japonesos exteminaven a tota la població com es feien en els saquejos de les guerres medievals. De fet Japó va aprofitar la devallada del imperi xinés i l'afebliment del imperi rus dels tsars per conquerir territoris: Taiwan (1895), Corea (amb certa influencia xinesa, peró independent 1910), Manxuria (1931, on establirien un regne titella) i a partir de 1937 grans zones del centre de la Xina importants ciutats, on comunistes i nacionalistes estaven en una cruel guerra civil xinesa. (cal recordar la Matança de Nanking de 1937, on els japonesos van saquejar, robar, matar i violar una ciutat d'aprop de 1,2 milions d'habitants).
Jordi Bonvehi
Tens raó , Jordi. En realitat, he descobert el santuari de Yasukini gràcies a aquest enllaç, (http://galldeferro.wordpress.com/2008/04/28/sobre-nacionalismes-2/),
on el Dani, un amic que ara viu a la Xina, ens explica com els xinesos encara no han oblidat Nanking.
Publica un comentari a l'entrada