Marx i Darwin

Boomp3.com

No ho puc (ni ho vull) evitar, sóc marxista. Ni les suposades virtuts de la socialdemocràcia ni els errors comesos pel socialisme real no em faran desdir de les meves idees. Marx tenia raó, i la tenia, sobretot, en el seu anàlisi de l'economia i l'història.
Copio de la Viquipèdia:

"Els marxistes opinen que és el món material el que crea les idees, i que les contradiccions d'aquestes són reflex de les contradiccions materials. Així, sorgeix un mètode d'interpretació de la història, l'anomenat materialisme històric, segons el qual el desenvolupament de les forces productives és el motor de les diferents fases històriques per les quals ha passat la humanitat. Aquestes formen diferents classes socials, i una relació de domini d'unes sobre unes altres, la qual cosa desencadena una lluita de classes. L'anàlisi de les classes socials, els seus interessos materials i les relacions d'explotació permeten no solament una anàlisi de la història, sinó la creació de tota una sociologia que permet interpretar el present i predir el futur."

Completament d'acord. No són les idees les que fan canviar el món, sinó que és el món (el desenvolupament de les forces productives) el que fa canviar les idees. El pensament de cada època és esclau de la seva societat; les estructures materials constrenyen la nostra raó, i no podem pensar més enllà dels esquemes que ens són imposats.
I d'aquestes mordaces conceptuals no se n'escapen ni els científics. Tot i que la societat els veu sovint com a herois neutres, que es limiten a observar i descriure els fenòmens naturals, els científics estan fortament condicionats per les ideologies imperants, i difícilment el·laboraran teories que desafiïn l'ordre establert. És veritat que la ciència té màrtirs que s'enfrontaren a l'stablishment, però ho feren quan ja una bona part de la societat s'havia rebel·lat. Bruno i Galileu no van anar gaire més enllà de Copèrnic, que havia obert el camí des de dintre mateix del corrent principal. La revolució científica fou fruit d'una revolució molt més tangible. l'inici de l'edat Moderna, amb la irrupció de la burgesia i la davallada del poder eclesiàstic és el que fa possible que l'heliocentrisme s'imposi entre la comunitat científica. I sempre és així. Primer arriben els canvis econòmics i socials, i aleshores la ciència s'hi posa a l'alçada.
I si en voleu un exemple evident, mirem com va gestar-se una de les revolucions científiques més importants de la història, el Darwinisme. És difícil trobar un exemple més clar de com la ciència és deutora de l'estructura social en què neix. D'entrada, cal dir que el mateix Darwin admet que tot i haver fet el viatge amb el Beagle (on va veure l'evolució en acció), no va tenir la idea de la selecció natural fins que no va llegir l'Assaig sobre la població de Malthus, un llibre bàsicament econòmic i essencialment capitalista (només possible en un context capitalista). A més, altre cop Darwin reconeix que el mecanisme de selecció natural està inspirat en les teories d'Adam Smith, especialment en la noció de la mà invisible (els individus, qiue únicament cerquen el seu benefici, acaben ajudant a tota la comunitat). Aquesta és una de les bases de la teoria econòmica d'Smith, el teòric capitalista per definició. En una societat no capitalista, Darwin difícilment hagués pogut concebre la seva teoria.
I Darwin encara no va portar les coses gaire enllà, com si feren algun dels seus deixebles. En una altra mostra de la interconnexió entre estructura i superestructura, la ciència va utilitzar-se per a justificar les desigualtats econòmiques. Segons el darwinisme social, les nacions i els individus més adaptats tenen el dret (gairebé la obligació) de sotmetre els que s'han quedat enrere en la lluita per la supervivència. L'esclavisme no és res més que la demostració de la superioritat dels europeus sobre els endarrerits africans.
Amb tot això, no vull pas posar en dubte la validesa del darwinisme i de la selecció natural. L'evolució existeix, els organismes varien, i ho fan mitjançant la selecció natural. Ara bé, en un altre context, una teoria sobre l'evolució segur que hauria estat diferent, menys competitiva, més cooperativa, o vés a saber.
El marxisme, com a teoria històrica, té un problema. Descriu el que ha passat, i per tant, mai no s'equivoca. Per saber si la teoria és correcta, hauríem de saber que hauria passat si Darwin no hagués el·laborat la seva teoria. Segons prediu el marxisme, algú altre hauria arribat a les mateixes conclusions, ja que les forces materials haurien empés la ciència en la mateixa direcció. Però mai no sabrem que hauria passat sense Darwin. O si? Doncs resulta que en aquest cas, sí que tenim la resposta. Com és ben sabut, Alfred Russel Wallace va arribar a les mateixes conclusions que Darwin, en la mateixa època, i de manera completament independent. Davant aquesta coincidència de temps i lloc, només hi ha dues respostes. O bé es tracta d'un miracle, o bé Marx tenia raó, i els condicionants materials i socials són tan o més importants que els intel·lectuals a l'hora de conceptualitzar el món que ens envolta.

Que pagui Pujol

Boomp3.com

Per si algú encara no se n'havia adonat, he de dir-vos que els pinxos als restaurants d'inspiració basca a Catalunya són caríssims. Deixant de banda l'avarícia dels propietaris, hi ha una altra explicació del fenomen. Per tal de mantenir la comèdia pseudo-basca, aquests establiments funcionen amb un sistema basat en una mena de codi d'honor. Cada pinxo té un escuradents, que has de conservar; a l'hora de pagar, compten els escuradents i saben els pinxos que t'han de cobrar. Al País Basc, això funciona perfectament, però aquí la cosa no és tan fàcil. Els restauradors s'han adonat que molts escuradents desapareixen, i per tant, han hagut d'apujar els preus per cobrir les fuites. Com sempre, toca pagar justos per pecadors.
A Alemanya, els bars també es basen en un sistema similar. Quan demanes la cervesa, el cambrer et fa una marca al posa gots; quan vols pagar, compten les marques i saben el que has begut. Evidentment, si el sistema s'importés, tothom sortiria de casa amb posa gots de recanvi, i el preu de la cervesa també patiria la inflació.
I ara, als països civilitzats, han anat un pas més enllà. Tot i que molts no us ho creureu, vull explicar-vos algunes experiències de comerços basats en el sistema Pay-as-You-Wish (no sé mai com traduir aquestes paraules; pagaelquevulguis? paga-el-que-vulguis? "paga el que vulguis"?), que he conegut al bloc de Freakonomics.
A Seattle, per exemple, han obert un cafè, el Terra Bite, que no té llista de preus. Segons informa el The Seattle Times, "Ho heu llegit bé: sense preus. Els clients paguen com i quan volen, o no paguen. Això no importa als treballadors del cafè, que estan alliçonats per no mirar quan la gent posa els diners a la caixa metàl·lica". Són els anti-Starbucks, i de moment la cosa els funciona.
Un cas un xic diferent és el del City Café Bakery, a Ontario, Canadà. Allí sí que hi ha preus, però no hi ha ningú a la caixa. Segons explica el Bakers Journal, la gent es fa el compte, i el deixa a la caixa. Diuen que hi ha més gent que paga de més (per no haver de demanar canvi) que no pas escaquejats, i a més s'estalvien el sou del caixer.
I el negoci que a mi més em convenç el trobem a Berlín. Es tracta de tres Weinerei (bars de vi, cellers) distribuïts a diferents barris de la ciutat. El New York Times ens explica com funcionen: "Pel preu d'un Euro, llogues un got i pots tastar tots els vins que vulguis. Al final de la nit deixes els diners en una gran gerra, la quantitat que tu creguis que és justa." Els vins són bons, i també fan menjar. La gent acostuma a pagar entre 10 i 15 € per un sopar (entrant+amanida+vi). Un altre motiu per visitar Berlín, una ciutat amb una relació qualitat-preu insuperable.
Ja ho veieu, encara hi ha gent que confia en la bona fe de la gent. És clar que no viuen pas a casa nostra, on aquestes experiències no tindrien cap futur. A Alemanya, hi ha màquines de vendre diaris que funcionen amb el mateix sistema. Tu deixes l'euro a la guardiola i agafes el diari, però no hi ha cap mecanisme que obri la porta, que sempre està oberta. Aquí, la gent (potser no tots) no només no pagaria, sinó que escamparien tots els diaris per terra i encara forçarien la guardiola per quedar-se els diners.
I això no passa perquè aquí la gent tingui més barra, o estigui més mal educada. A Alemanya també n'hi ha, de maleducats. Però si algú agafa un diari sense pagar, serà assenyalat per la resta de ciutadans. Allí la majoria de la gent té consciència cívica, i això obliga als que no en tenen a anar amb compte. Aquí no, aquí ja pots cremar un contenidor a plena llum del dia, que ningú no et dirà res. I si robes un diari i algú et veu, encarà es fotrà a riure o fins i tot et felicitarà per ser tan llest. La picaresca, diran, tradició hispànica.
Jo sempre recordaré el meu primer viatge a Berlín. Estava esbroncant al meu fill (sense passar-me, que quedi clar) al mig del carrer, i una dona que passejava el gos se'm va plantar davant i, sense canviar el to de veu, em va etzibar: "l'època en què els fills tenien por dels pares ja ha passat. Aquesta no és manera de tractar un nen". Jo em vaig quedar a quadros. Ara imagineu-vos que vosaltres li diguéssiu això a algun pare català. Amb sort, us engegaria a la merda, i segons com hauríeu de sortir corrent.
Això si, cada Nadal batem el rècord de donacions a la Marató de TV3. Que no sigui dit, que els catalans som els més solidaris de tot lo món.

Negre sobre blanc

Boomp3.com

Fa vuit o deu anys, en un curs sobre el món editorial, vaig descobrir el concepte del paper electrònic. Es tracta d'un aparell amb l'aparença de paper, molt prim, més o menys flexible, però amb les característiques d'una pantalla d'ordinador. Aleshores, la cosa semblava molt llunyana, i poca gent ho veia factible. Ara però, sembla que l'invent ja està gairebé a punt, i les seves possibilitats són encara més grans del que semblava. Si a això hi afegim l'aparició d'aparells com el Kindle d'Amazon o de software com el Microsoft Reader o el Plucker, sembla que la substitució dels llibres de paper pels llibres electrònics comença a acostar-se.
Hi ha molta gent a qui aquest canvi els provoca pànic. Jo, la veritat, és que crec que ja està trigant massa. Certament, els llibres són alguna cosa més que els receptacles de la literatura, però a mi el que m'interessa és llegir, no contemplar els llibres. L'únic avantatge clar del paper és la llegibilitat, però actualment el contrast de les noves eines ja és prou bo, i segur que en molt poc temps serà tan còmode llegir en pantalla com en paper. I els avantatges del llibre electrònic són enormes: Amb un sol aparell hi tens tots els llibres que vulguis; es redueix l'ús del paper i la tala d'arbres; pots llegir-hi el diari o connectar-te a Internet; et pots baixar el llibre que vulguis quan vulguis; pots comprar fragments de llibres (molt útil per a estudiants, que només necessiten un capítol en concret d'un manual, per exemple); pots baixar-te fragments de llibres gratuïts, i així poder decidir si compres l'obra sencera o no; pots fer-hi anotacions, comentaris i aclariments, i compartir-los... Amb les noves xarxes socials, les possibilitats són encara més grans. M'imagino que podrem consultar les paraules a la Viquipèdia, o bé penjar fragments dels llibres que ens agraden al Facebook, entre moltes altres coses.
De fet, tot i no tenir encara les eines més adequades, jo ja m'he passat en bona part als llibres electrònics. A la meva minúscula PDA ja hi tinc un centenar de llibres, que puc llegir en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Fent cua al CAP, al bus, al llit (sense haver de tenir el llum encès), al bar. La porto a la butxaca, i em serveix per a moltes altres coses. Dins hi tinc llibres de tota mena, que combino com em sembla. No he de pensar si em vindrà de gust llegir una novel·la policíaca, teatre isabelí o bé gaudir de l'humor anglès; tinc les obres completes de Shakespeare, tot Mankell i tot Wodehouse. Segons el moment, llegeixo el que que em ve de gust. I gratis! (legal no, però gratis!).
La gran incògnita és com reaccionaran les editorials. Tot i les veus apocalíptiques que de tant en tant se senten, el llibre electrònic no acabarà amb l'edició, sinó tot el contrari. Certament, amb les noves tecnologies, qualsevol pot publicar un llibre, ja que els costos d'impressió desapareixen. Ara bé, la impressió és una part molt petita de les despeses d'edició. Sense la maquetació, la correcció, la distribució, i la promoció, un llibre no te cap possibilitat d'arribar al públic. I tot això val diners. I el que és més important, sense editorials no hi ha filtres; en aquestes circumstàncies, el lector no sap per on començar a triar, i només els autors consagrats tenen possibilitats. Si entreu al catàleg del Projecte Gutemberg, on hi ha més de 100.000 llibres de domini public, us adonareu del difícil que és triar-ne un. Si no busqueu res en concret, us podeu tornar bojos. Al final, us acabareu decidint pels autors que ja coneixeu, perquè no hi ha cap altre criteri que us ajudi a decidir. Aquesta és la feina de les editorials; escollir els llibres que creuen que ens poden agradar, ajuntar-los en col·leccions, i així ajudar-nos a triar.
Quan entro en una llibreria sense cap llibre al cap, el primer que faig és buscar les novetats de Quaderns Crema, Anagrama o altres editorials que em generen confiança. Si busco un llibre per passar l'estona, se que a la col·lecció "Contraseñas" el trobaré, mentre que si vull un clàssic català, el buscaré a la MOLC. Com que en aquest país no hi ha crítics fiables, la única manera d'endevinar el valor d'un llibre és la "recomanació" de l'editorial. I si l'editorial et falla dos cops seguits, deixes de confiar-hi.
Per tant, crec que les editorials, d'una manera o d'una altra, seguiran fent la seva feina amb els llibres electrònics. De fet, per a les editorials petites, el canvi pot ser positiu, ja que s'estalviaran els costos d'impressió. Pel mateix motiu, les literatures minoritzades com la nostra, també en poden sortir afavorides. El gran perill és, però, la pirateria. Fotocopiar un llibre no és rentable, però per a copiar un llibre electrònic només cal apretar un parell de botons. La indústria discogràfica (i una part de la indústria editorial) és molt forta, i amb un marge de beneficis enorme que pot permetre's deixar de guanyar uns quants milions l'any. Però les editorials petites i mitjanes molt sovint estan al límit, i la pirateria les podria ferir de mort. No se pas com s'ha de solucionar tot aquest tema (aviat faré una entrada que analitzi el fenomen), però cal trobar la manera d'assegurar la pervivència de les editorials independents (o crear una estructura de cooperatives d'escriptors). D'altra manera, només els autors de Bestsellers o els escriptors en llengües majoritàries podran arribar al gran públic.
I el paper? doncs, segurament, els llibres de paper no desapareixeran mai del tot. Per molt que els tingués en disc dur, jo mai no em desfaré de la meva biblioteca, i segur que es seguirà editant grans obres en enquadernacions de luxe. Però la majoria de formats desapareixeran. Quin sentit tindran els llibres de butxaca, o bé les enciclopèdies i diccionaris? Qui vol llibres de text, si aviat a cada pupitre hi haurà un ordinador amb Internet? Qui prefereix un Atles ill·lustrat al Google Maps? (bé, jo mateix; però el GMaps és molt més útil). Per a que volem un llibre de cuina, si al Youtube podem veure cuinar l'Adrià (o l'àvia Remei)?
En fi, que espero, aviat, poder llegir el Regió 7, la revista Q i l'últim llibre del Monzó en el mateix aparell. Un aparell que podré guardar-me a la butxaca, amb connexió wifi per baixar-me el que vulgui on vulgui, i amb el que també pugui entrar al Facebook, llegir el correu o fer una vídeo-conferència. Tot plegat, amb qualitat, definició i espai.

Perpinyà, la catalana

Boomp3.com

D'entrada, he de confessar que no sóc cap gran amant de la fotografia. Les fotos, per a mi, són poc més que retalls de realitat, i les considero més un substitut de la memòria que no pas un art. Tot i així, he de reconèixer que, en les mans adequades, una càmera de fotos pot esdevenir una eina artística de primera magnitud. I si aquestes mans són, a més, compromeses, les fotografies es poden convertir en portaveus de les injustícies i els desequilibris mundials. El fotoperiodisme és, sovint, la nostra porta d'entrada als conflictes dels països empobrits, i una foto ha servit, més d'un cop, per a despertar les nostres adormides consciències.
I resulta que el festival de fotoperiodisme més important del món es celebra, des de fa 20 edicions, a casa nostra. El Visa pour l’image de Perpinyà és una referència per a tots els amants de la fotografia, i la ciutat rossellonesa es converteix en la capital mundial del fotoperiodisme durant una setmana. De l'1 al 7 de setembre podeu trobar a Perpinyà un grapat d'exposicions, vetllades fotogràfiques i altres activitats relacionades amb el tema. Si entreu a la pàgina del festival, hi trobareu tota la informació necessària, i podreu fer un tastet de les fotografies que s'hi mostren.
Ja us dic que a mi no m'entusiasma la fotografia, però el meu germà, que n'és un apassionat, no es perd aquesta cita anual . El festival val molt la pena, i a més, pot servir per a (re)descobrir Perpinyà, una ciutat, com diu el tòpic, tan propera i tan llunyana a l'hora. A poc més de dues hores de Manresa, Perpinyà és una ciutat que m'encanta. No és ni massa gran ni massa petita, té un centre històric molt bonic, amb monuments interessants, i una vida al carrer prou intensa. Té les coses bones de l'estat francès sense perdre les coses bones catalanes. Suposo que si grates una mica la superfície, trobes les coses dolentes franceses i les catalanes, però així per sobre, la ciutat m'agrada molt.
A la web del festival hi ha una secció titulada Guia pràctica de Perpinyà, on trobareu informació sobre la ciutat, com arribar-hi, on menjar i veure i on dormir. Si encara no l'heu visitada mai, aprofiteu aquests dies, i si no, aneu a veure un partit de la USAP, que també val molt la pena. Més enllà del tòpics sobre la llengua, els gitanos i les senyeres, Perpinyà és una ciutat que no podem deixar-nos perdre.
És veritat que la catalanitat perpinyanenca és molt sovint folklòrica, i que la llengua hi té una presència més aviat escarransida. Però també és cert que la feina d'Arrels, de la Bressola, i d'altres entitats que treballen per enfortir la catalanitat de la Catalunya Nord, ha significat una revifalla de la llengua i de la cultura. Ara que ni tan sols cal descanviar moneda per anar-hi, és l'hora de descobrir no només Perpinyà, sinó totes les comarques de l'altra banda de la línia, una línia molt més real del que voldríem, que durant anys ha impedit la comunicació entre les dues parts del país. Una línia tan real i tan tangible com la que ens separa del País Valencià, que sovint sembla tan diferent i tan llunyà com si es trobés en un altre estat.
No hem de deixar que els enemics del país se surtin amb la seva; no ens podem permetre viure d'esquena a la resta de territoris catalans. No s'hi val a criticar Terra Mítica i lloar Port Aventura, o a meravellar-nos del Circuit de Catalunya mentre denigrem el de València. Ens riem de l'alemanyització de Mallorca, com si les costes principatines fossin verges de turisme. A Perpinyà hi ha molta gent que no se sent catalana. Però també n'hi ha molta a Barcelona, i no per això hi renunciarem.
Per cert, si aneu per aquelles terres, no oblideu tastar les especialitats locals, i molt especialment el Muscat (que s'hauria de dir Moscat), un vi blanc, dolç, semblant al moscatell. És boníssim, ideal per als postres, però que també es beu com a aperitiu. Degut a la ingent quantitat que en vàrem consumir durant la nostra primera visita a l'estadi Aimé Giral, va donar nom a una efímera penya de suporters manresans de la USAP.

Més jocs olímpics

Boomp3.com

Jo sóc dels que penso que la natura és molt sàbia, però que els humans ho són (ho poden ser) encara més. Els paisatges naturals no em deixen indiferent, però m'agraden molt més els paisatges urbans. Si he de triar entre la catedral de Chartres i el Matternhorn, sempre em quedaré amb el gòtic. Entre el so d'un riu i l'ska, sempre l'ska. Entre una foto del Gran Canyó i un Malèvitx, sempre Malèvitx.
El que fa diferent a la humanitat, el nostre fet diferencial, és la modificació de la natura. Els animals mai no faran catedrals, ni tampoc mai inventaran un esport. Els esports són arbitraris, complexos, humans. Qualsevol infant, si troba una pilota, el primer que fa és xutar-la, és el més natural. A partir d'aquí, però, s'ha creat tot un conjunt de normes i regles que han fet possible el futbol tal i com el coneixem. El que en origen és poc més que un acte reflex, es converteix en un esport i, segons qui el practiqui, en un art.
Tot i això, els instints primaris perduren. Tot mirant l'atletisme olímpic, m'adono que, de vegades, la natura és apassionant. No calen normes, regles, prohibicions. D'aquí a allà. El que arribi primer, guanya. Les curses són l'esport nu, l'home contra l'home. Aquí no s'hi valen les excuses; ets tu contra l'altre. I tant se val la distància, dels 100 a la marató. Totes tenen alguna cosa. Els 100 i 200 són explosius, sents l'adrenalina. Els 400 requereixen una resistència ala velocitat brutal. Els 800 (els meus preferits) tenen velocitat, resistència i tàctica. Els 1500 són molt tàctics, però també molt bells. I el fons és increïble. Veure el Bekele, després de 9.600 metres, apretant a corre com un esperitat és una experiència inoblidable.
Ara bé, el que va fer l'altre dia l'Usain Bolt als 100 metres sobrepassa qualsevol explicació. No se si és que va dopat fins les celles, però el que vaig veure l'altre dia em va deixar sense alè. No va sortir massa bé, però als 50 metres ja anava davant, i als 80 metres es va deixar anar. I va fer rècord del món! Jo no havia vist una cosa semblant des del Ben Johnson, amb l'afegit que el Bolt és un corredor molt plàstic, estèticament admirable. Si segueix així, arribarà a baixar de 9.50.
Fora de les curses, l'atletisme em cansa. Els salts m'avorreixen, sobretot des de que no hi ha cubans ni soviètics al capdavant. Sense el Sotomayor, el Bubka i el Pedroso, trobo que hi ha massa intents, em perdo amb les alçades i m'exasperen els temps morts. Els llançaments mai no m'han interessat massa, i també se'm fan llargs i avorrits. I pel que fa a aquell monstre que s'entesten a incloure al programa, a aquella aberració anomenada marxa atlètica, prefereixo no parlar-ne. Els amants de l'atletisme pensareu que sóc un ignorant, però no hi puc fer res més.
Ja queda poc perquè els jocs s'acabin i tornem a la normalitat del futbol per dinar i per sopar (per sort!), però mentre durin, intentaré gaudir al màxim de les curses, aveure si el Bolt guanya els 200. I a veure si s'acosta al rècord de 19,66 del Michael Johnson (que mai hauría d'haver gosat trencar el rècord del gran Pietro Mennea.



Pel que fa a la resta, les olimpíades estan prou bé. Els espanyols guanyen medalles, però menys de les que em pensava, i els xinesos van davant al medaller. I TV3, com no podia ser d'altra manera, continua la seva campanya d'espanyolització. Només parla dels espanyols (i una mica del Phepls), i parla d'ells com si fosin dels nostres. En canvi, la primera medalla catalana d'aquests jocs no es va ni comentar. En la cursa en què Phleps va guanyar el seu segon or, els 4X100, el perpinyanenc Frédérick Bousquet va aconseguir la plata, però això no és suficient per sortir a les noticies de TV3 (ni de cap altra cadena pública catalana). Com que neda per França, no compta com a català. Ja ho sabeu, ser catalans és la nostra manera de ser espanyols, i si no ets espanyol, no pots ser català. L'excusa serà que el Bousquet se sent francés i ni tan sols parla català, però això no s'aplica al Tamudo ni al Sergio García. El cert és que TV3 és una televisió autonòmica, i no aspira a ser una televisió nacional. Ja s'ho trobaran.

Pequin 2008

Boomp3.com

Ja han començat les olimpíades, i si no hi ha res de nou, seran uns altres jocs avorrits i previsibles. Per a mi, la gràcia de l'invent es va acabar just quan va caure el mur de Berlín. A partir de Barcelona 92, les olimpíades van perdre tot el seu encant. D'entrada, és difícil gaudir dels jocs amb un grapat d'amics a la presó, i més encara si els amics estan tancats precisament per netejar la imatge del país (d'Espanya) durant les olimpíades. Barcelona em va servir, també, per descobrir que darrera l'esperit olímpic i tota la parafernàlia, s'amaguen interessos molt més bruts.
Però el cop definitiu, el que realment em va amargar els jocs, va ser no poder veure aquells magnífics (i magnífiques!) atletes amb allò tan bonic de CCCP (o DDR!) brodat al pit. Veure'ls arrossegar-se amb les sigles CEI va ser un insult insuportable a l'esperit soviètic. Des d'aleshores, l'esport no ha estat el mateix.
Ja intento anar amb Rússia, però em costa molt. La Xina tampoc m'acaba de convèncer, i només queda recolzar els cubans. No aspiren a gaire, però com a mínim guanyaran alguna medalla. I almenys en un esport, podrem reviure aquells duels capitalisme-socialisme; els cubans intentaran revalidar el títol olímpic de beisbol, contra els poderosos ianquis, actuals campions del món. Que una petita illa del carib els prengui el títol en el seu esport nacional els fa molt mal, però si a sobre qui guanya és Cuba, l'orgull ianqui queda per terra.
A part del beisbol i l'atletisme, l'interès dels jocs es centrarà en el medaller, a veure si la Xina pot desbancar els americans. Si els xinesos guanyen alguna medalla a la piscina i a l'estadi d'atletisme, tot és possible. Ja us dic que els xinesos no em cauen gaire simpàtics (no perquè siguin comunistes, sinó perquè no en son prou), però els hauré de donar suport en totes les proves. En els assumptes quotidians, no sóc especialment antiamericà, i fins i tot diria que els respecto força. Però en l'esport els tinc un odi visceral, i no puc suportar veure'ls amb aquella cara de tòtils i la mà al pit cantant el barres i estrelles. Per tant, m'agradi o no, hauré de ser pro-xinés durant tres setmanes.
Per acabar d'amargar-me els jocs, resulta que és molt probable que Espanyi guanyi un bon grapat de medalles. Quan jo era petit, guanyaven les de vela i alguna més, quatre o cinc anant bé, i amb les retransmissions de TVE podíem seguir els moments importants de totes les competicions. Ara, si un espanyol està fent els vuitens de final del concurs d'esgrima, en el passen per davant de la final dels 4x400, que amb una mica de sort podrem veure en diferit mitja hora després. Espanya guanya medalles, i a sobre ens quedem sense veure el que ens agrada.
Tot plegat és culpa del pla ADO, un munt de diners que l'Estat i algunes empreses es gasten per aconseguir que l'esport espanyol sigui capdavanter. L'esport sempre ha estat utilitzat en la propaganda política, i s'ha utilitzat per demostrar la vitalitat i la fortalesa dels països. Quan un país va bé, el seu esport també va bé. Però aquí s'han volgut invertir els termes, i s'han pensat que si l'esport anava bé, el país també hi aniria. L'esport espanyol està molt bé, però el país continua sent una ruïna; tenen molts esportistes d'alt nivell, però segueixen sense científics, artistes ni homes d'estat.
Després de la comèdia de l'Eurocopa, i un cop retirada la crosta, tenia ganes de veure quin seguiment feia TV3 de les olimpíades. Després de dos dies, ja està ben clar quina serà la tònica. Espanya, Espanya, Espanya. Ja se que no es cap sorpresa, però cada cop són més descarats. Només parlen dels espanyols i una mica dels americans. Un cop repassats els resultats d'aquests, passem al Barça. Entrevisten tots els espanyols que els passin per davant, i ja ni dissimulen amb l'excusa de les seleccions "formades bàsicament per catalans".
En fi, que no n'espero gaire, d'aquests jocs. Em conformo amb poder gaudir de l'atletisme, la gimnàstica i alguna coseta més. Confio en Cuba, i espero que em donin alguna alegria. A part d'això, resar perquè Espanya guanyi les menys medalles possibles i perquè el Phelps s'ofegui a la piscina tot perseguint l'Spitz. Mentre no hi hagi una altra Marita Koch o un altre Sergei Bubka, no em queda cap altre consol. Ja se que alguns volen embrutar el nom de la gran Koch amb insinuacions de dopatge. No se d'on ho treuen. Mireu, això és un rècord del món, i la resta tonteries. Va fer 47.60. Ara, el rècord d'Espanya masculí està a 47.70!

Shakespeare

Diumenge vaig anar al teatre. Vaig assistir al Festival Shakespeare de Mataró (anteriorment es feia a Santa Susanna), i vaig veure-hi El Rei Lear, del director Oriol Broggi i la companyia La Perla 29. La representació no va ser res de l'altre món, però la força del text de Shakespeare es va deixar sentir, i molt. Molta gent, des del Dr. Samuel Johnson fins a Harold Bloom, ha intentat explicar la grandesa del Bard, però les nostres paraules són insuficients per explicar el seu geni. Alguns posen l'èmfasi en les temàtiques, altres en la profunditat dels personatges, i encara d'altres en el domini del llenguatge.
Jo no se el perquè, desconec els mecanismes que ho fan possible, però puc assegurar-vos que Shakespeare és diferent. Les seves trames, els seus diàlegs, els personatges; tot és grandiós. El seu teatre em fa arribar a cims que cap altre autor em permet visitar. Com ja vaig dir en una altra entrada, fins i tot sense entendre del tot l'anglès, les representacions en la llengua original em posen els pels de punta.
L'altre dia, a la representació del Rei Lear, vaig viure en directe un dels moments més intensos de l'obra shakespeariana, l'entrada en escena de l'ancià rei amb la seva filla petita morta als braços. El moment és d'una intensitat brutal, i en comptades ocasions l'art ha arribat a un patetisme semblant. Qui no plora amb el final de Lear és que no te sentiments. I això que el rei no és, precisament, un personatge simpàtic.
Shakespeare és un geni, i a més és un geni popular, respectat en el seu temps, i venerat sempre. Bona part de la grandesa del d'Stratford rau en la poca dificultat dels seus textos, que el fan molt accessible per a tots els públics. en aquest aspecte, només Cervantes és comparable a l'anglès, i els dos queden molt lluny d'autors meravellosos però difícils com Joyce, Kafka o Dant (tot i que de vegades, aquesta mateixa dificultat és la que ens fa gaudir de les seves obres).
Als països anglosaxons, Shakespeare és omnipresent. I això, en la nostra època, no sempre és una bona cosa. Per culpa d'una certa postura anti intel·lectual, força estesa actualment, sovint veiem Shakespeare convertit en un símbol de l'art encarcarat i avorrit. En les pel·licules i sèries americanes, els seus llibres són, juntament amb l'acné i els quilos, els grans enemics de la joventut. Per a l'hedonisme més buit i consumista, la literatura és un destorb. Fins i tot el gran Rowan Atkinson, gran admirador del poeta, ha dedicat un parell d'esquetxos a riure's de Shakespeare. En un especial de l'escurçó negre, Edmund colpeja el poeta, de part de tots els estudiants anglesos que l'hauran de suportar en el futur. Entenc la broma, i si jo hagués nascut a Anglaterra, aquesta entrada segurament lloaria Cervantes. Quan ets estudiant, no t'agrada llegir a la força, i costa molt copsar la bellesa artística de l'obra quan la teva preocupació és aprovar l'examen que et posaran sobre el llibre.



Tot i així, Shakespeare segueix sent Shakespeare. I no només són les seves grans tragèdies (Hamlet, Macbeth, Lear) les que ens arriben dins l'ànima. També hi ha obres menors magnífiques. La tempestat, Romeu i Julieta, El mercader de Venècia, El somni d'una nit d'estiu,...La seva obra és plena de moments sublims, que han estat representats milers de vegades. Mireu si no aquest fragment de Ser o no ser, d'Ernst Lubitsch, on s'utilitza un fragment d'El mercader de Venècia per enfrontar-se a Hitler:

I per acabar, el meu moment shakesperià preferit. El discurs de Marc Antoni al funeral de Juli Cèsar (versió original). El millor discurs polític de la història de la literatura, i un exemple de com l'oratòria pot commoure les masses. L'homenet del bigoti del vídeo anterior en sabia molt, d'això.

Repeteixo, fora la bandera espanyola

L'altre dia us explicava el que va passar amb l'alcalde i el tema de la bandera espanyola. Com que no ens deixen parlar del tema al ple municipal, hem decidit fer una campanya per mostrar-los que els manresans no volen fer Festa Major amb l'estanquera sobrevolant-los el cap, i hem escrit un manifest contra la bandera, que a continuació us reprodueixo. Si el voleu firmar, aneu a aquesta pàgina, i ompliu el formulari. Es tracta d'una iniciativa de la CUP, però en cap cas en volem treure un rèdit polític, sinó tan sols aconseguir fer veure al PSC (i als seus col·legues) que no la volem, que la bandera se la posin on els càpiga.
Aprofitant els recursos de la xarxa, també he iniciat una causa al Facebook. Si us hi voleu adherir, entreu aquí. Crec que el manifest pot esdevenir una bona eina per a aconseguir que l'ajuntament s'ho repensi, si més no de cara a l'any vinent. Per això, us convido a difondre el missatge (aquí en teniu una versió per imprimir), a fer-lo arribar a tots els manresans i, evidentment, a que signeu el manifest.

S'acosta la Festa Major, i els manresans estem frisosos per gaudir la setmana més festiva de l'any. Durant el cap de setmana de la festa grossa, tot si val i tot s'accepta, i ens oblidem durant uns dies dels problemes i les frustracions de la vida diària. El correfoc, els gegants, la moscada infantil, els castells, l'Alternativa, el correaigua, la tronada, els balls, les sardanes, el castell de focs, el cercavila. N'hi ha per a tothom, xics i grans, noctàmbuls i familiars.

La Festa ens uneix, ens referma en la nostra manresanitat. Veiem gent que durant la resta de l'any no tornem a trobar, ens retrobem amb les nostres arrels i gaudim de la ciutat com poques vegades. Tots junts, pels carrers i places, però sobretot a la Plaça Major. Allí es concentra la festa, allí ballen els gegants i dansa l'esbart, a la plaça pugen els castells (dissabte), esclata el correfoc, peta la tronada, allí va néixer la Tremenda. La plaça gran és el nucli i l'origen de la Festa Major.

La plaça reformada, sense grua, oberta i presidida per l'Ajuntament, la casa de tots els manresans. I dalt l'ajuntament, presidint la festa, la Bandera Espanyola. La bandera de l'Estat que ens ocupa, la que ens recorda que no som lliures. El símbol d'Espanya i de la monarquia, la mostra més palpable de com se'ns impedeix decidir lliurement el nostre futur. I nosaltres ja n'estem farts; no volem que la bandera ens espatlli la festa. No volem que, mentre alcem el cap per contemplar els gegants, topem amb aquest símbol espanyolista que ens agredeix la vista. No volem que mentre es boc salta pel balcó, la rojigualda ens espatlli la màgia del moment. En la festa de tots els manresans no hi ha d'haver lloc per a imposicions, i per això manifestem el nostre total desacord amb la presència de la bandera del regne d'Espanya al terrat de l'ajuntament de Manresa durant la Festa Major, i demanem al consistori que faci el possible per evitar-nos el tràngol d'haver de gaudir la Festa sota la seva constant, molesta i indignant presència.

Si tu també n'estàs fart, signa aquest manifest, que serà lliurat a les autoritats competents i difós als mitjans de comunicació manresans. No et resignis a ballar amb la bandera espanyola sobre el teu cap; ves a aquesta pàgina (www.manresa.cup.cat, menú "adherir-te al manifest") o al Casal Popular La Fadulla (C/Verge de l'Alba 4 baixos) i dóna la teva signatura contra la bandera espanyola.

FMA

boomp3.com

Ja tenim aquí l'agost, i a Manresa això vol dir que s'acosta la Festa Major. I vol dir, sobretot, que s'acosta la Festa Major Alternativa, una de les primeres del país, que 17 anys després conserva l'esperit i la força d'aquell llunyà 1992. La FMA és la demostració perfecta del que es pot aconseguir amb l'autogestió i les ganes de canviar les coses. Sense pràcticament cap ajuda governamental (i que duri), amb el treball voluntari de centenars de persones i la feina dels 5 col·lectius (AJM, CUP, La Fadulla, Tirallongues, Maulets), cada s'aconsegueix tirar endavant una festa que ha esdevingut una referència a tot Catalunya.
Si sou bagencs, ja sabeu de què va, i si no, us convido a gaudir d'aquesta meravellosa festa, que s'allarga des de dimecres fins diumenge. Si encara dubteu, aquí teniu el programa d'enguany; si voleu més informació, visiteu la web de la FMA.

Programació 17a Festa Major Alternativa

Manresa – 2008 – del 23 d’agost a l’1 de setembre “CASA NOSTRA, EL SEU ABOCADOR” Dimecres 27 a la Plaça Puigmercadal (21:00) Pregó Sopar popular (a càrrec de Som lo que Sembrem) (menú: amanida, paella de verdures, pa, aigua, vi i postres; preu 8 euros) Merino (cançó de revolta. Sant Boi de Llobregat) Concurs de Cants populars (a càrrec de El Cor de la Carxofa, cant improvisat dels Països Catalans) Kòdul (Ska, reggae, funk. Pla de Bages) Dijous 28 a la Plaça Puigmercadal (22:00) Feliu Ventura (cantautor. Xàtiva) At Versaris (hip hop. Sants-Sabadell) Actitud María Marta (hip hip, reggae. Argentina) The Pepper Pots (ska, rocksteady, soul. Girona) Divendres 29 a la Plaça Puigmercadal (23:00) Revolta 21 (hardcore i metal. Penedès) Demostració castellera (a càrrec de la Colla Castellera Tirallongues) Etsaiak (punk, hardcore, trash metal. Euskal Herria) Dissabte 30 a la PlaçaPuigmercadal (23:00) Efedefunk (funk, rock, pop. Manresa) Subterranean Kids (hardcore. Bcn) RATM Project (banda de tribut a Rage Against the Machine. Penedès) Diumenge 31 a la Plaça Puigmercadal (23:00) The Black Beltones (funk, soul i boogaloo) Crema de la falla La Carrau (folk festiu. Terrassa) Dj Yuca & DJ Merey Cercatasques Dissabte 23 d’agost a les 22:00 al CP La Fadulla: Cercatasques inaugural amb els Bufalvent de Manresa. Fi de festa al restaurant els Carlins amb PD Poler. Dilluns 1 de setembre a les 18:00 al CP La Fadulla: Cercatasques de clausura amb La Vallesana. Xerrades Dilluns 25 d’agost a les 20:00 al Casal Popular La Fadulla: “Les lluites contra la destrucció del territori a la comarca del Bages”. Amb la participació de membres de la Plataforma Som lo que Sembrem i de la Plataforma Prou Sal! Dimarts 26 d’agost a les 20:00 al Casal Popular La Fadulla: “Crítica i alternatives al model urbanístic de Manresa”. Amb la participació d’Adam Majó (portaveu de la CUP a Manresa), un membre de l'Entesa pel Decreixement i un membre de Meandre. Altres actes Dissabte 30 d’agost a les 19:30 a la pl. Sant Domènec: Mostra irònica de destrucció del territori Diumenge 31 d'agost a les 11:00 al Pati de Casa Caritat: Taller de sardanes (amb vermut gratuït per als participants) Exposició de cartells de la Festa Major Alternativa a al Vermell (c/ de les Piques, 3) durant tota la FMA Diumenge 21 de setembre: XIV Triatló del Bar Porró Ho organitza: Comissió de la Festa Major Alternativa

On sortir?

boomp3.com

A aquestes alçades, ja ningú no dubta que Internet és una gran oportunitat per a normalitzar les llengües minoritzades, i que els idiomes sense presència al món virtual difícilment podran competir en el món real. En aquest sentit, el català està fent força bé la feina, i de fet, crec que la seva presència a la xarxa és molt i molt superior a la que li pertocaria, tant per parlants com per presència al carrer.
Les constants campanyes i mobilitzacions han aconseguit que la majoria de companyies tinguin en compte el català, i les xarxes socials, cada cop més importants, també s'han vist obligades a incloure la nostra llengua en les seves opcions. Google, Microsoft, Facebook, tots plegats ja són conscients de la nostra perseverància, i mig món ja sap que el català és una llengua viva, amb milions de parlants que no tenen cap intenció de renunciar a parlar com els seus pares.
Així doncs, ja tenim les eines i els mitjans per aconseguir que la nostra llengua sigui visible, i ara només cal fabricar els continguts. Ja fa molt de temps que els pioners van iniciar la feina, i comptem amb moltes webs i blocs de referència, com ara Vilaweb, Softcatalà, Llibertat.cat, la Viquipèdia, el bloc del Saül Gordillo i molts d'altres; però no podem badar, i hem d'aprofitar totes les oportunitats que ens ofereix la xarxa. Si les noves iniciatives aposten decididament per un referent català i tenen una voluntat clara de reconstrucció nacional, el futur no ens ha de fer cap por. En aquest sentit, em sembla molt interessant la iniciativa de Onsortir.cat, un portal interactiu de l'oci, la cultura i el turisme d'arreu dels Països Catalans.
Tot i que encara es tracta d'una versió beta, i encara hi manca molta oferta, de seguida ens adonem que les possibilitats del portal són enormes. Quan l'invent sigui conegut, i els empresaris dels diversos sectors hi confiin, la pàgina pot esdevenir una mena de central de reserves del turisme més o menys alternatiu, del que defuig les agències tradicionals i els hotels massificats. Si la cosa funciona, poden arribar a simplificar-nos molt la vida. De moment hi trobem allotjaments, restaurants, bars, llocs per fer esport, museus, botigues d'alimentació i encara d'altres opcions d'oci i esbarjo. Podem fer cerques generals, o bé centar-nos en la comarca que preferim. De moment, la oferta està molt centrada en les comarques del nord del país, però segur que aviat hi trobarem recursos de tot l'ambit nacional.
A part de la tasca més aviat comercial, de posar en contacte proveïdors i clients, la pàgina té una altra funció: la difusió de les festes populars i tradicionals d'arreu dels Països Catalans. Degut a l'origen berguedà dels promotors del portal, el primer esdeveniment ofert per onsortir.tv fou la Patum de Berga. Després n'han vingut d'altres, i darrerament han anunciat la retransmissió en directe de la diada castellera de Sant Fèlix, des de Vilafranca. Aquest acord amb els Castellers de Vilafranca i amb RTVVilafranca, permetrà que tots puguem gaudir de la diada més important de l'any sense haver de demanar festa a la feina, i sense haver d'aguantar la calor i la gentada de la plaça (una de les gràcies de la festa, d'altra banda). Jo ja vaig haver de veure l'ultim salt de Patum mitjançant Onsortir, i espero poder gaudir de Sant Fèlix de la mateixa manera. La qualitat de la retransmissió és prou bona, i com que els comentaris són de gent de la terra, són molt més interessants del que ho serien els de TV3.
Si la cosa s'imposa, podrem seguir les festes del país sense sortir de casa, i això de ben segur que ajudarà a construir una consciència nacional més amplia i més ben formada. Els moros i cristians d'Alcoi, Sant Joan a Ciutadella, les Fires a Girona, Sant Jordi a Perpinyà, o l'Aplec dels Ports. El dia que no pugui seguir el ritme en directe, m'agradaria poder veure la Festa Major Alternativa de Manresa còmodament assegut al sofà (i així espiar el meu fill), o bé admirar com pengen el ruc del carnaval de Solsona sense necessitat de moure'm de casa.
Mitjançant aquest servei, molta gent podrà descobrir moltes festes altament recomanables que només són conegudes en àmbits molt reduïts, i persones d'arreu del país podran tastar les festes més llunyanes abans de decidir si les visiten en properes edicions. Internet no només ha de servir per saber el que passa al món, sinó que també ens pot fer conèixer esdeveniments tan espectaculars com la Nit boja de Les Santes de Mataró, de la qual jo no en sabia res fins que l'altre dia vaig trobar el vídeo al bloc del Saül, i que també es pot seguir per onsortir.tv.
Projectes com aquest són els que han d'aconseguir el que TV3 i la resta de canals públics no volen fer; construir un espai comunicacional català, que faci sentir tots els catalans com a membres d'una mateixa terra. Ara que els socialistes i els seus aliats estan arrencant la poca crosta que quedava, cal, més que mai, crear espais de llibertat i conscienciació, espais que ens recordin que tots plegats parlem la mateixa llengua i tenim la mateixa cultura, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.

U, U, Oleguer

boomp3.com

Si no hi ha res de nou, que en això del futbol no se sap mai, l'Oleguer Presas deixarà de ser jugador del Barça i fitxarà per l'Ajax d'Amsterdam. A la xarxa ja hi ha diverses webs i blocs que es fan ressò de la notícia, i en general es mostren sorpresos per les xifres de l'operació (entre tres i cinc milions i mig d'euros). Segons alguns entesos, l'Ajax ha fitxat un jugador mediocre (o directament dolent) a preu d'or. Potser si, potser s'equivoquen i l'Oleguer és un paquet, però m'agradaria recordar els seus números amb el Barça. Mentre ell va ser titular, el Barça va guanyar, en tres anys, dues lligues i una Champions (i algun altre trofeu menor); quan va sortir de l'equip, el Barça va guanyar, en dos anys, zero títols. No sóc tan ingenu de creure que ell era el que feia campió l'equip, però si que crec que l'Oleguer és un símptoma del que s'ha fet malament durant aquests dos anys. Quan en Rijkaard ha pogut triar, i ha tingut estrelles en totes les demarcacions, l'holandès no l'ha encertada. Quan Oleguer-Puyol era l'única defensa possible, la cosa anava com una seda, però amb l'entrada d'Edmilsons, Marquezs i companyia, tot se n'anà en orris.
Però si l'Oleguer s'ha convertit en un referent per a una part del barcelonisme, no ha estat només pels seus mèrits futbolístics. L'Oleguer és al cor de molta gent perquè ha estat el primer futbolista català que ha demostrat tenir criteri més enllà del camp de futbol. I no és simplement que el noi llegeixi alguna cosa més que l'Sport i el Marca, ni que tingui una carrera i mitja; a més, el paio té idees polítiques pròpies. Els que ens movem en l'òrbita de l'esquerra independentista ja havíem sentit parlar d'aquest noi de Sabadell molt abans d'arribar a ser conegut mediàticament, gràcies a la seva relació amb el moviment. Alguns pensàvem que quan arribés al primer equip s'oblidaria dels seus amics indepes, dels casals i de les lluites populars. Però no, no només no se'n oblidà sinó que continuà lluitant en molts fronts, i utilitzà la seva presència mediàtica per difondre-les. Fins i tot va gosar parlar sobre el tema tabú entre els tabús, i va escriure un article sobre la situació de De Juana Chaos.
Per primer cop en la història del futbol espanyol, un jugador va negar-se, tot i que no públicament, a jugar amb la selecció espanyola. En contra del que ens volen fer creure els guardioles de torn, és possible ser coherent (tot i que no surt gratis, evidentment). Aquest compromís nacional i social ha donat algun suport extra al jugador dins de Catalunya i potser al País Basc, però l'ha perjudicat moltíssim al territori espanyol. Les xiulades i els insults són habituals en molts camps, i fins i tot els pocavergonyes de Kelme li van retirar el patrocini. Inclús dins de Catalunya, l'actitud valenta de l'Oleguer li ha passat factura. Els mateixos que volen fer fora el Laporta (que ja hem vist que no són pocs), odien l'Oleguer. Mica en mica, i barrejant qüestions esportives i qüestions polítiques, s'ha creat una opinió contraria al jugador dins del barcelonisme, que ha fet impossible la continuïtat del jugador al club.
Tot i que, com ja he dit, la davallada de l'equip ha coincidit amb la seva suplència, alguns l'han assenyalat com a culpable per les seves mancances futbolístiques. Les crítiques es concentren en dos partits, la final de la Champions de Paris i el Barça-Madrid de la temporada 2006-2007. Del dia de l'Arsenal se li retreu la seva incapacitat per aturar les contres dels anglesos, i en el partit del Madrid se'l culpa del mal resultat per la seva expulsió primerenca. Doncs bé, el dia de la final, evidentment no va aconseguir controlar els davanters (com tampoc ho aconseguí el Puyol), però és que és impossible atrapar dues fletxes com l'Henry (el de fa tres anys) i el Ljungberg, que tenen passadors com el Cesc i el Pires, quan jugues amb tot l'equip en camp contrari i sense ningú que els ajudi. El dia del Madrid si que la va cagar, però ho va fer perquè l'equip estava descentrat per culpa d'un plantejament nefast del Rijkaard, que va donar vida a un Madrid mig mort. Si el partit s'hagués plantejat amb un mínim de sentit comú, l'Oleguer hauria acabat el partit, hauríem guanyat el partit, i segurament tindríem dues lligues més al sarró.
Però a partir d'aquell moment, l'Oleguer va entrar a la llista negra de molta gent, i inclús molts defensors del sabadellenc van començar a dubtar. Que hi farem, el futbol és així, i un jugador que ho ha donat tot i que ha estat a un nivell més que acceptable, se n'ha d'anar per la porta del darrera, mentre que encara hi ha gent que plora per l'adéu d'un gandul com el Ronaldinho (que va ressuscitar al Barça quan estava a les últimes, certament).
Espero que l'Oleguer tingui molta sort a l'Ajax, tot i que ja se que si les coses van bé per l'equip serà malgrat el sabadellenc, i que si van mal dades serà per culpa d'aquest indepe inepte. Jo hi confio, tot i que he de dir que s'ha equivocat, i molt, en l'elecció de l'equip. L'Ajax, igual que el Tottenham Hotspur, és un equip de tradició inequívocament jueva, i no se pas com reaccionaran els seguidors quan s'assabentin que l'Oleguer és un defensor de la causa palestina. Pot semblar una tonteria, però jo no m'imagino el Salva Ballesta, ni cap jugador amb simpaties imperialistes espanyoles, amb la samarreta del Barça. Ja se que no hi té res a veure, però molta gent confon, sovint interessadament, el pro-arabisme amb l'antisemitisme, i l'Oleguer s'haurà d'explicar molt bé si es vol entendre amb l'afició ajacied. En fi, bona sort i continua caminant cap a Itaca.

Fora, fora, fora la bandera espanyola (i fora també l'alcalde!)

boomp3.com

Ho ha tornat a fer. L'alcalde de Manresa, president del ple de la corporació municipal, responsable màxim de la instància democràtica més propera al ciutadà, ha tornat a decidir que els manresans no tenen dret a que s'escolti la seva veu al ple. Com ja va passar el mes de febrer, quan va eliminar de l'ordre del dia dues mocions, avui impedirà que el Ple municipal debati sobre la possibilitat de treure la bandera espanyola de l'ajuntament. Aquesta és la seva democràcia.
Com cada any, les diferents organitzacions de l'esquerra independentista manresana estan organitzant una campanya per demanar la retirada de la bandera de la Casa Gran; una de les accions de la campanya era la presentació al ple d'una moció, molt semblant a la que s'ha discutit a poblacions com Mataró. Però l'alcalde, fent gala d'una gran cultura democràtica, ha cregut que no calia parlar-ne, que ell ja sap el que convé als manresans i manresanes, i que els partits de la oposició (especialment la CUP) no tenen dret a fer perdre el temps al govern municipal.
La excusa oficial, la que l'alcalde ja ha utilitzat públicament, parla de la legalitat vigent, i apel·la al que va passar l'any 2003. Per als que no coneixeu el tema, aquests fets succeïren l'estiu del 2003. Amb els vots de CiU i ERC, el ple de l'ajuntament va decidir treure les banderes espanyola i europea de l'ajuntament. Però la delegació del govern va iniciar un procediment, i l'ajuntament manresà va decidir tornar a plantar les banderes.
Ara, l'alcalde diu que no té sentit debatre un acord que seria il·legal, i per tant ha eliminat la moció de la CUP. I per què no? Si realment estem tan desencaminats, els altres grups ja ens ho faran veure, i votaran contra la moció. Però en podrem parlar, i així quedarà clara la postura de tots els grups municipals. A més, si resulta que la retirada és il·legal, ja vindran a dir-nos-ho. La feina de l'alcalde és complir els acords del Ple, li agradin o no.
A mi em sembla que tot plegat només és una excusa per no quedar retratats. En primer lloc, si la moció es discutís, el PSC tornaria a demostrar la seva espanyolitat militant. Si, a més, la moció s'aprova, les desavinences del tripartit tornen a quedar exposades. I el que és més greu, si es treuen les banderes i després ens obliguen a posar-les, queda demostrat un cop més que la voluntat dels catalans no es té en compte, i que Espanya ens imposa els seus símbols, tan si ho volem com si no. Ja va quedar prou clar l'any 2003; per molt que els manresans decideixin democràticament que no volen l'estanquera, l'Estat ens recordà que ells són els que manen.
Espero que la resta de grups, o com a mínim els que fa cinc anys votaren la moció, demanin explicacions a l'alcalde, tot i que no m'estranyaria que guardessin silenci. De fet, davant la cacicada del febrer, no varen gosar d'obrir la boca. Ara que tenen l'excusa de la legalitat, probablement donin suport a l'alcalde. Però serà només això, una excusa. El cert és que hi ha molts ajuntaments catalans i vascos on no oneja la bandera espanyola, i si no us ho creieu, els amics de El Mundo ens en fan un llistat. Si teniu un bon estòmac, també podeu entrar a Libertad Digital, on tenen una galeria fotogràfica d'ajuntaments sense estanquera. Fins i tot hi ha ajuntaments del PP. O sigui que, si no la vols posar, no la poses.
Hi haurà gent que no ho entengui, però la feina de la CUP no és respectar a qualsevol preu la legalitat vigent, sinó intentar que la legalitat s'ajusti a les necessitats dels manresans i catalans. Als anys noranta, una sèrie de manresans, molts d'ells ara vinculats a la CUP, van iniciar, en companyia de molts altres catalans (i d'altres companys de l'Estat Espanyol), una lluita contra una llei que consideràvem injusta. Els partits tradicionals, i molt especialment els PSC-PSOE de'n Marsal, ens titllaven d'irresponsables i antidemocràtics, perquè desobeíem una llei bàsica de l'ordenament espanyol. Nosaltres seguirem lluitant, i ara els joves manresans no perden un any de la seva vida sostenint l'exèrcit espanyol. La insubmissió és una batalla guanyada pel poble contra la legalitat establerta. La de les banderes en pot ser una altra, sempre que els nostres polítics siguin prou valents per defensar el que la gent que els ha votat els demana. Si la majoria de manresans no volem banderes, doncs fora banderes. Això és la democràcia, no?
Tal i com diu el clàssic: "Si qualsevol forma de govern esdevé contrària a aquests drets inalienables, el dret del poble és alterar-lo o abolir-lo, i instaurar un nou govern." A mi em semblen unes línies molt encertades, que ens mostren el camí de la desobediència civil com a vehicle del canvi social. Si les lleis són injustes, la feina del poble, i sobretot dels polítics, és canviar-les. I les línies que he citat, com ja sabeu, no corresponen a cap cançó de Kortatu, ni a cap discurs del Che, sinó que formen part del document fundacional de les democràcies burgueses contemporànies. Es tracta d'un dels fragments més coneguts de la declaració d'independència americana.
Si a l'alcalde li fa por defensar els mandats del poble, que plegui. Si el que vol és no haver de discutir sobre política, que plegui. I si el seu únic interés és fer la vida impossible a la CUP, que es carregui de paciència, que no ens rendirem fàcilment. En poc més d'un any, ja ens ha negat la paraula tres vegades. Tres vegades que els 1.590 votants de la CUP han estat menystinguts i despreciats. Però nosaltres continuarem lluitant, fent tot el que calgui per tal d'aconseguir que Manresa sigui la ciutat que volem, la ciutat que vulguin els manresans.
Presentarem les mocions que considerem convenients, i ens agradaria que fos el Ple, els representants escollits pel poble, el que ens les rebutgi o accepti. Només tenim un regidor, i si diem bestieses, els altres vint-i-quatre segur que ens ho faran veure. L'actitud de l'alcalde és inacceptable, i l'únic que demostra és una voluntat democràtica feble i una por desmesurada a no sabem ben bé qui o què.

El tramvia de Manresa

boomp3.com

Amb la visió de futur que caracteritzava la dictadura franquista, durant els anys 70 es van eliminar les xarxes de tramvies que existien a les principals ciutats espanyoles. La democratització del transport privat i el conseqüent augment del parc automobilístic van bandejar aquest sistema de transport col·lectiu. Deu anys després, el tramvia s'enfortia a tota Europa, i arreu s'augmentaven les xarxes o se'n creaven de noves. Actualment, al vell continent hi ha més de 10.000 kilòmetres de via, en un centenar de ciutats diferents. A casa nostra, hi ha tramvies (o n'hi haurà aviat) a Barcelona, València, Alacant, Sóller i Ciutat de Mallorca.
L'any 2002, quan començaren les obres, el Trambaix de Barcelona va rebre un allau de crítiques; ningú no entenia perquè s'apostava per un sistema arcaic, que prenia lloc als cotxes i en dificultava la circulació. Els mitjans de comunicació catalans n'anaven plens, i els telèfons del Bassas no donaven a l'abast per rebre les queixes dels barcelonins. Uns anys després, poca gent posa en dubte idoneïtat del sistema, i la xarxa barcelonina tendeix a créixer cada cop més. El tramvia reuneix els avantatges del metro (està segregat, és elèctric) amb les del bus (va per superfície, és més accessible), i a més és molt modulable.
Tot plegat, un mitjà de transport ideal per a ciutats grans i mitjanes, que combina rapidesa i flexibilitat sense necessitar inversions multimilionàries. Un sistema que, des de la CUP, creiem que s'ajusta perfectament a les necessitats de Manresa. Com ha quedat repetidament demostrat, el trànsit rodat a Manresa és un desastre. I els culpables no són els carrers ni la Guàrdia Urbana; els culpables són els cotxes, que superen de llarg les possibilitats de la ciutat. Si volem que el trànsit millori, l'única solució és eliminar cotxes; i per eliminar cotxes, l'única solució és un sistema de transport públic eficaç. I aquí entra en joc el tramvia, que pot ser el desencallador de l'atzucac en què ens trobem. El bus és una bona idea, però té un greu problema: comparteix l'espai amb els cotxes. El que cal és un sistema segregat, ecològic i ràpid, que pugui competir amb el cotxe.
Òbviament, la xarxa de tramvia no pot arribar a tot arreu d'entrada, però creiem que, si les coses es fan bé, i començant només amb un sector, els manresans s'adonaran dels avantatges del mitjà i aquest es podrà estendre per la ciutat. La nostra idea és començar per l'eix viari principal de la ciutat, el que formen la carretera de Vic i la de Cardona. El principi de la línia seria a la plaça de Prat de la Riba, i caldria estudiar si fos possible unir el tramvia urbà amb el tren-tram que proposa la generalitat. El tramvia recorreria tota la carretera de Vic fins la Muralla, i després continuaria per la carretera de Cardona fins els pisos de l'Avecrem. Allí, es podria baixar pel Francesc Moragues i enllaçar amb la línia de la RENFE. Anant més lluny, des de la RENFE es podria seguir la línia fins a Sant Joan pel costat del riu (o per on convingui). Una altra opció seria passar directament des de l'Avecrem fins l'altra banda del riu i cap a Sant Joan, mitjançant la construcció d'un pont (que també serviria per acostar Manresa i la zona del Congost pels vianants). A partir d'aquesta columna vertebral, i segons les necessitats, la xarxa podria créixer per donar servei als barris.


Des de la CUP comprenem que l'obra no seria fàcil, i que significaria un canvi total de concepció de la ciutat, però entenem que això és precisament el què necessita Manresa. La carretera de Vic i la de Cardona perdrien totes les places d'aparcament en superfície, i potser en alguns llocs caldria desviar el transit. Però la prioritat ha de ser per al tramvia, sempre tenint en compte les necessitats dels veïns i comerciants (entrades de pàrquings, zones de descàrrega,...). També caldria construir, als dos extrems de la línia, pàrquings dissuasoris, d'entrada gratuïta per als usuaris del tramvia. La gent (sobretot els d'altres pobles) podrien deixar-hi el cotxe i moure's per la ciutat amb tramvia, i així es reduiria moltíssim el transit rodat.
Aquesta només és una idea, que cal ampliar, i de la qual no en tenim cap estudi tècnic desenvolupat. Però del que estem convençuts és de que la possibilitat del tramvia a Manresa és real. El primer cop que vàrem insinuar la proposta, la gent ens titllava de sonats, però cada cop hi ha més gent receptiva amb la idea, i estem segurs que algun dia serà una realitat; el centre de Manresa deixarà de ser un infern ple de cotxes per convertir-se, tot i que sembli mentida, en una ciutat europea normal.

Banús i ivori

boomp3.com

Fa uns anys, una amiga que havia viscut una temporada als Estats Units, va explicar-me un fenomen al que jo no vaig donar gaire credibilitat. La noia assegurava que, en una conversa telefònica, qualsevol nord-americà (i fins i tot ella, que només hi va viure uns anys) era capaç de saber si l'interlocutor era de raça negra. Jo li vaig respondre que, evidentment, si es tractava d'un adolescent que parlava slang, o d'una persona amb poca formació, no havia de ser difícil distingir-los. Però ella em va respondre que no, que prescindint de l'edat, el nivell cultural i l'origen geogràfic, els negres parlen diferent. Jo continuava pensant que no era possible que un negre que hagués estudiat a Harvard i visqués a Greenwich Village es pogués distingir d'un blanc del mateix nivell cultural.
Però resulta que sí, que és cert. Els americans no tenen cap problema en distingir un blanc d'un negre, com comfirma un estudi de la Universitat de Chicago, que analitza la diferència de salaris entre els blanc i els negres als EUA. Els autors del treball, varen fer escoltar a un seguit de voluntaris les veus de diferents persones. Les grabacions foren expurgades per tal d'eliminar qualsevol indici sobre l'origen de l'entrevistat. Tot i això, els voluntaris van identificar correctament, en un 84% dels casos, els parlants de raça blanca, i en un 77% els de raça negra. L'estudi explica, a més, que la gent que té veu de negre rep un salari inferior, encara que no sigui negre.
No se com analitzar aquestes dades. Després de tantes generacions, no entenc com és posssible aquesta diferència, i desconec si és deguda o no a factors biològics. Em costa de creure, però potser els negres tenen un sistema fònic lleugerament diferent. O potser simplement encara fa massa poc temps de l'arribada dels negres a uns estàndards de riquesa i formació cultural dignes.
De totes maneres, les diferències entre les diverses comunitats nord-americanes no acaben aquí.
Els mateixos autors que mantenen el blog d'on he tret la informació sobre les veus, Steven D. Levitt i Stephen J. Dubner, expliquen en el seu llibre Freakonomics un altre cas ben curiós. Resulta que, des de la decada dels 70, els noms que els pares posen als seus fills s'han convertit en un altre indicador fiable de l'origen dels nens. A diferència dels hispans o els asiàtics, els pares negres acostumen a posar noms negres als seus fills. En efecte, en un estudi fet a Califòrnia, es va comprovar que el 40% dels noms posats a nenes negres no eren utilitzats per cap nena blanca. Al contrari, el 40% dels noms de blancs, són quatre cops més freqüents entre blancs que entre negres. És impensable un nen blanc anomenat DeShawn, o una nena blanca que es digui Shanice. Tampoc hi ha gaire Connors ni Emilys entre la població negra.
En aquest cas, si que hi ha una clara relació entre els noms dels fills i els ingressos de la família. Molt probablement, en DeShawn serà fill d'una família (més probablement d'una mare soltera) pobre (i negra), mentre que els Jakes de famílies negres poques vegades viuen en suburbis. Tot i això, l'estudi mostra que els noms més populars entre els negres pobres (Kayla, Amber, DeShawn) són diferents del més posats entre blancs pobres (Cody, Travis, Angel, Heaven), que alhora divergeixen dels preferits pels blancs mitjans i rics (Sarah, Alexandra, Benjamin, Katherin, Samuel). De fet, els noms que avui estan de moda entre la classe alta, demà ho estaran a la classe mitjana, i demà passat només els posaran els pobres.
Tota aquesta història del melting pot i el mestissatge, em sembla que només és un sopar de duro. Blancs i negres, rics i pobres, es barregen tan poc com poden, i les dues comunitats es regeixen per principis ben diferents. Per això, quan els negres comencen a tenir diners, comencen a actuar com a blancs, i són titllats de traïdors pels negres sense tanta sort. És el cas del Barack Obama, molt popular entre els blancs, que ja fou acusat per Jesse Jackson de "acting like he's white".
Però els americans no són els únics que tenen problemes d'aquest tipus, sinó que són els que els tenen més avançats, ja que fa molts més anys que al país hi conviu gent de molt diverses procedències. A Europa, i sobretot a l'Estat Espanyol, on el fenomen és més recent, les diferències són encara més extremes. Aquí molts inmigrants no tenen ni tan sols dret a vot, i les diferents comunitats viuen, sovint, en mons completament separats, que rarament entren en contacte. Els fills dels inmigrants, nascuts a Manresa, encara són comptats com a inmigrants, i la majoria de catalans mai acceptarà algú que s'anomeni Hassan o Mohamed com a un dels seus. Ens queda molt camí per recòrrer, per arribar al punt en que el fill o el net d'un antic sense papers sigui candidat a la presidència del govern.

Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra.

boomp3.com

La cosa està fotuda. Molt fotuda. Els espanyols guanyen l'Eurocopa, el Barça no sap on navega, la crisi empeny, Tele 5 s'uneix als botxins, el Nadal guanya Wimbledon enfundat en una estanquera, i fins i tot la Caballé es declara española de pura cepa (vés quina sorpresa). No és la millor època per l'independentisme, certament. O potser si; potser tota aquesta onada d'espanyolisme, menys rància però igual de perversa que les anteriors, servirà per acabar d'obrir els ulls a molta gent, que encara busca l'encaix de Catalunya dins Espanya. Potser sóc massa optimista, però és que no vull ni pensar en les alternatives. Si realment Catalunya s'ha d'espanyolitzar encara més, jo plego.

És evident que el PSC-PSOE està aconseguint els seus objectius. La suposada crosta dels mitjans de comunicació s'ha extirpat sense cirurgia, i el president no te cap vergonya en fer articles espanyolistes als diaris. Els referents nacionals s'eliminen, i l'antic missatge pseudofederalista torna amb força. Com ha dit sempre el PSC, ser catalans és la nostra manera de ser espanyols (i si ets de Vilafranca de Conflent, tens un problema).

I a Esquerra sembla que ja li va bé. Fins ara pensava que l'estratègia d'ERC era errònia i prou, però començo a creure que es tracta d'una opció suïcida. Han deixat en mans del PSOE la possibilitat de convertir Catalunya en una comunitat autònoma més, i tot i la seva suposada influència, estem perdent fins i tot el poc que havíem aconseguit amb els convergents. Quan t'ajuntes amb un gegant, sovint hi tens les de perdre, a no ser que et conformis amb anar menjant les engrunes que li cauen. Aquesta sembla ser l'opció d'Esquerra, que ja en te prou amb les poltrones i els càrrecs. Passaran a la història com els que van fer possible que un partit espanyolista ensorri el país, però això no els preocupa. I ara que el Puigcercós remena les cireres, la cosa no té pinta de canviar.

En començo a estar tip, però no em rendeixo. En aquests moments gairebé depressius, em refugio en la literatura, que té respostes per a tot. Els clàssics són clàssics, entre d'altres coses, per la capacitat que tenen de transmetre sentiments universals. El que ens impacta no és un pensament original, una idea excepcional, sinó trobar els nostres mateixos sentiments meravellosament expressats ; adonar-nos que no estem sols, que els nostres pensaments i angoixes són compartits. I això és el que m'ha passat llegint aquest famosíssim poema de Salvador Espriu, Assaig de càntic en el temple.

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Això és, exactament, el que em passa pel cap. Per ganes marxaria, nord enllà, a recomençar la meva vida. Un nou país, noves costums, civilització, tranquilitat, ordre i seny. Prou crits, prou COPE, prou espanyolisme, prou tripartit. Però no, no he de seguir mai el meu somni. Sóc massa covard; i potser també m'estimo massa aquesta pobra, bruta, trista, dissortada terra.