FUTBOL I POLÍTICA

En qüestions futbolístiques, sóc molt conservador. Quan es tracta del Barça, gairebé sempre estic del costat del poder; per a mi, criticar la directiva és com criticar el club, i em costa molt portar-los la contraria. Fins i tot em va costar arribar a odiar el Gaspart. No ho puc evitar; se que no és gens intel·ligent, però no hi puc fer res.

Abans de les eleccions del 2003, jo no era especialment laportista, però des que és el nostre president, en sóc un fidel seguidor. Se que és un fatxenda, un cínic i segurament un mentider. Si, el seu cunyat és molt fatxa, i ell depèn dels calers del sogre. Tot el que vulgueu, però el paio em cau bé. A més, crec que en aquest cas, els resultats l’avalen. Va agafar un equip en plena crisi esportiva i institucional, amb el primer equip classificat per la UEFA en l’última jornada, sense jugadors franquícia, i amb la massa social dividida i enfrontada. En només dos anys, el Barça va guanyar la Lliga, i l’any següent, Lliga i Champions. L’any passat, ridícul, però aquest tornem a aspirar a tot (si, el Madrid ens ajuda, però nosaltres estem allí). Se li ha criticat molt el tema de les seccions, però aquest any el Barça estarà, com a mínim, entre els vuit millors equips d’Europa en totes les seccions professionals. Si això es carregar-se les seccions, ja m’explicareu.

També ha fet coses malament, però aquestes es magnifiquen molt, entre altres coses, per un tema aliè a la gestió esportiva, que molesta molt a molta gent i que en canvi a mi m’encanta; en Laporta te molt clara la filiació nacional del club, i difícilment deixa passar les oportunitats de refermar la catalanitat del Barça. Només començar el mandat, ja va fer convertir una bandera espanyola en catalana durant un partit amistós, i ha retirat la bandera de les instal·lacions del club; i aquest cap de setmana, per segon any consecutiu, ha impedit que els nanos del benjamí formessin sota l’himne espanyol. Són gestos que li suposen més crítiques que lloances, però és el que la majoria de socis vol.

Si entreu a la notícia del Marca i mireu els comentaris, riureu una mica. Els espanyols estan indignats; el que més els molesta, segons ells, és que s’utilitzi els nens amb finalitats polítiques. És clar, si els nanos formen amb l’himne espanyol, no és política, és el natural. Si no ho fan, estem barrejant política i esport. Quina barra que tenen. Quan el Xavi o el Cesc van a la selecció espanyola no s’estan manifestant políticament; quan l’Oleguer s’hi nega, està fent política. Només els falta exigir que els nanos cantin la nova lletra de l’himne, la que ni ells mateixos no volen.

No són mesures revolucionàries, ni ens faran avançar cap a la independència; de totes maneres, val més això que res, val més això que el que feia el Gaspart. Des dels mitjans catalans més espanyolistes (o sigui quasi tots), se li retreu al Barça que aquestes manifestacions, igual que la senyera a la samarreta, poden restar seguidors fora de Catalunya. Com si la gent no volgués ser del Milan per exercir d’italians o del Liverpool perquè són massa anglesos. Jo crec que el Barça és només un club de futbol, però també és cert que la història pesa. I la història del Barça és catalana; un president afusellat, un club assetjat pel franquisme, un reducte de catalanitat en temps difícils. Es pot ser català i no ser del Barça, només faltaria. Però és molt difícil ser del Barça i no sentir simpatia per la catalanitat del club. I a qui no li agradi, que si posi fulles.

Tot el que he dit fins ara, naturalment, depèn de que els del futbol s’espavilin. Si aquest any ens tornem a quedar sense cap títol, el Laporta serà un inútil i tots els gestos ara lloats passaran a ser cortines de fum per distreure’ns de la gestió esportiva. Au vinga, que només són quatre puntets!