L'ESPERIT OLÍMPIC

El passat dia 24 s'encengué a Olímpia la flama que, després de viatjar per tot el món, presidirà les olimpíades de Pequín. La cerimònia va estar marcada per la irrupció de dos activistes pro-tibetans, que van intentar fer sentir la seva veu. En el seu discurs, el president del COI, Jacques Rogge va manifestar la seva esperança que "el simbolisme de la torxa sigui reconegut a tot el món". "La torxa uneix els atletes amb els ciutadans del món, i té la força d'unir la humanitat i representar l'harmonia. Al llarg de la ruta la gent estarà en contacte amb la seva força i els valors que representa". Des de ben antic, aquest és el missatge que el relleu de la torxa escampa al seu pas. La solidaritat entre els pobles i la germanor universal, simbolitzada per un ritual que té el seu origen a l'antiga Grècia.
I jo dic, i una merda! Tota la parafernàlia de la flama, l'encesa i el recorregut se la van inventar, ves per on, els nazis! En efecte, la flama ja havia aparegut en els jocs d'Amsterdam l'any 1928, però tota la resta, començant pel ritual de l'encesa i acabant en l'últim relleu i l'encesa del peveter, és cosa de Hitler i els seus. La flama simbolitza el lligam entre els antics pobles aris i el tercer Reich mil·lenari, la supremacia dels europeus que té la seva màxima expressió en l'Alemanya nacionalsocialista. La resta, la germanor i l'harmonia són un invent posterior per legitimar els orígens d'un espectacle amb molt d'èxit.
En realitat, no ens hauria d'estranyar. Tot el moviment olímpic és una gran mentida, sostinguda pel COI, una oligarquia aristocràtica, plena de prínceps, sàtrapes, dictadors i feixistes (mireu la llista), que en nom d'uns valors ben nobles s'omplen les butxaques i es renten les consciències. Parlen d'harmonia i d'unió entre pobles, però els Jocs Olímpics només serveixen per remarcar les diferències entre nacions, i són l'aparador més gran de les lluites entre països. Les nacions riques (i les que ho volen ser) es gasten milers de milions, no pas en fomentar l'esport i la vida sana, sinó en fabricar superatletes (de vida més aviat poc sana) que guanyin medalles. Mens sana in corpore sano, diuen, però no tenen temps de detectar l'EPO que ja apareix el THG (tetrahidrogestrinona).
A mi m'agrada molt l'esport, i les olimpíades m'encanten. Són el segon esdeveniment esportiu més important (el mundial és molt mundial), i no me les perdo mai. Per a tots els esportistes (excepte els futbolistes i els d'esports no olímpics), són l'objectiu principal, i el nivell de competitivitat és excepcional. L'esport d'alt nivell és això, competència i lluita.
Però la nostra societat, la societat de la hipocresia, necessita valors suprems que justifiquin el que no és res més que espectacle. No volen acceptar que ens agrada, simplement, veure algú superant els límits, i ho disfressen tot amb conceptes transcendents. Si realment volen germanor, harmonia i fraternitat, que eliminin els equips nacionals i les medalles; que els atletes s'enfrontin pel gust de fer-ho, i es representin només a ells mateixos. Però tots sabem que d'aquesta manera ni els atletes hi participarien, ni els estats s'hi comprometrien, ni les grans companyies donarien els diners que fan de les olimpíades una de les principals manifestacions del capitalisme global. No patiu, d'aquí a quatre anys tornarem a veure els deixebles de la Leni Riefenstahl encenent la flama i perpetuant el ritual nazi del foc sagrat.

LA VELLA (IN)CULTURA DE L'AIGUA

Tots sabem que la coherència no és, precisament, la principal virtut dels polítics actuals. El que avui anomenen blanc, demà és negre sense cap titubeig, sense despentinar-se i sense que això els creï cap mena de conflicte intern. El cas del Bono i dels partits catalans (o almenys alguns, que abans el denigraven i ara el faran president del parlament) és paradigmàtic, però no és l’únic que aquests dies cueja.

Trobo molt més greu, per exemple, el tema del pseudotransvasement del Segre. No vull parlar de les maniobres fosques i de les mentides, de les estaques ni dels desmentits, que tot i ser greus només demostren la incapacitat d’aquest govern per a fer les coses una mica ben fetes. El que jo trobo realment intolerable és la doble moral del tripartit en el tema de l’aigua. Fa no pas tant temps, tots estàvem d’acord en què necessitàvem una nova cultura de l’aigua. Aquesta frase, tot i que de vegades ho sembli, no és només un excusa per negar l’aigua als valencians; és una realitat indiscutible. El que cal no és tenir més aigua, sinó gastar-ne menys. De la mateixa manera que quantes més carreteres hi ha, més cotxes i camions hi circulen, quanta més aigua tenim, més en gastem. Si volem que hi hagi menys cotxes i aigua suficient, el que cal és buscar mitjans alternatius de transport i mesures per a l’estalvi d’aigua. I no només estalvi, sinó, com dèiem, una nova cultura de l’aigua, que tingui en compte la nostra realitat i el nostre futur, que no anirà precisament a millor. No pot ser que aquí malgastem més aigua que a Alemanya o Suècia, amb molts més recursos hídrics.

Quan el PP volia fer el PHN, la societat civil catalana i especialment l’ebrenca s’hi van oposar frontalment; no per egoisme, no per manca de solidaritat, sinó perquè no es pot compartir el que no es té. El PSC, ICV i ERC, van aprofitar aquest moviment social per desgastar els governs català i espanyol i per instrumentalitzar la lluita en benefici propi, com en el cas de la protesta contra la guerra. Ara però, resulta que el govern català vol fer un transvasament (i que ho intenti fer passar per una altra cosa només demostra quina és la seva alçada moral); el que fa uns anys era una barbaritat ara és una necessitat vital. Entenc que la situació actual és desesperada, però també és evident que aquest govern no ha fet res per evitar-la, i que la nova cultura de l’aigua ha estat només una coartada anti-PP.

Avui he llegit astorat l’article del Joan Roma al Regió 7. Aquest senyor, conseller de la Federació XI del PSC, està indignat per la manca de solidaritat i l’individualisme del cerdans. No entén que es vulguin negar a compartir l’aigua amb els barcelonins. Segons Roma, l’aigua és de tots i ningú la pot acaparar. Ja s’ha acabat la tonteria de la nova cultura de l’aigua. Això expliqueu-ho als valencians, que són del PP i anticatalans. Fora bromes, que ara l’aigua la necessiten els de Barcelona, i no per fer camps de golf i hotels de luxe. Com si a l’àrea metropolitana no hi hagués una indústria turística i recreativa tan o més gran que la del País valencià. Ja ho diu el senyor Roma, es comença així i s’acaba negant-se a ser l’abocador del residus de Barcelona; on anirem a parar!

L’excusa, la de sempre, la urgència. Sí, ja sabem que cal canviar la manera de fer, però almenys per sortir del tràngol, fem el transvasament, que després ja estudiarem les mesures que calen. I es farà; i d’aquí cinc anys estarem igual, i es farà una altra bestiesa, però serà urgent; i després ja s’hi posaran, aquest cop seriosament. I així per sempre més.

És el mateix que passa amb el transport. La situació és gairebé insostenible, per les nostres carreteres ja no hi caben més cotxes ni més camions. El lògic, el que ells mateixos diuen, és que cal potenciar el transport per ferrocarril. Però com que això requereix temps i la situació és urgent, s’ha de fer l’eix transversal. Quan l’eix està saturat, com que en 10 anys no s’ha fet res per potenciar el tren, doncs apa, desdoblem-lo. D’aquí 10 anys, quan l’eix desdoblat estigui altre cop saturat, ja es farà un altra carretera. I el tren? Doncs com fa 20 anys, oblidat.

Quan les coses no es fan bé des de bon començament, cal anar posant pegats, sovint desvestint un sant per vestir-ne un altre. Aquest govern no va començar a manar abans d’ahir, porta suficient temps de rodatge com per exigir-li responsabilitats. Si no ha fet els deures, que n’assumeixi les conseqüències, que la gent de comarques no té la culpa de la mala gestió metropolitana. Ara la culpa de tot ja no és del PP, però el riu segueix sent vida i la gent continua disposada a lluitar perquè no l’enredin.

FUTBOL I POLÍTICA

En qüestions futbolístiques, sóc molt conservador. Quan es tracta del Barça, gairebé sempre estic del costat del poder; per a mi, criticar la directiva és com criticar el club, i em costa molt portar-los la contraria. Fins i tot em va costar arribar a odiar el Gaspart. No ho puc evitar; se que no és gens intel·ligent, però no hi puc fer res.

Abans de les eleccions del 2003, jo no era especialment laportista, però des que és el nostre president, en sóc un fidel seguidor. Se que és un fatxenda, un cínic i segurament un mentider. Si, el seu cunyat és molt fatxa, i ell depèn dels calers del sogre. Tot el que vulgueu, però el paio em cau bé. A més, crec que en aquest cas, els resultats l’avalen. Va agafar un equip en plena crisi esportiva i institucional, amb el primer equip classificat per la UEFA en l’última jornada, sense jugadors franquícia, i amb la massa social dividida i enfrontada. En només dos anys, el Barça va guanyar la Lliga, i l’any següent, Lliga i Champions. L’any passat, ridícul, però aquest tornem a aspirar a tot (si, el Madrid ens ajuda, però nosaltres estem allí). Se li ha criticat molt el tema de les seccions, però aquest any el Barça estarà, com a mínim, entre els vuit millors equips d’Europa en totes les seccions professionals. Si això es carregar-se les seccions, ja m’explicareu.

També ha fet coses malament, però aquestes es magnifiquen molt, entre altres coses, per un tema aliè a la gestió esportiva, que molesta molt a molta gent i que en canvi a mi m’encanta; en Laporta te molt clara la filiació nacional del club, i difícilment deixa passar les oportunitats de refermar la catalanitat del Barça. Només començar el mandat, ja va fer convertir una bandera espanyola en catalana durant un partit amistós, i ha retirat la bandera de les instal·lacions del club; i aquest cap de setmana, per segon any consecutiu, ha impedit que els nanos del benjamí formessin sota l’himne espanyol. Són gestos que li suposen més crítiques que lloances, però és el que la majoria de socis vol.

Si entreu a la notícia del Marca i mireu els comentaris, riureu una mica. Els espanyols estan indignats; el que més els molesta, segons ells, és que s’utilitzi els nens amb finalitats polítiques. És clar, si els nanos formen amb l’himne espanyol, no és política, és el natural. Si no ho fan, estem barrejant política i esport. Quina barra que tenen. Quan el Xavi o el Cesc van a la selecció espanyola no s’estan manifestant políticament; quan l’Oleguer s’hi nega, està fent política. Només els falta exigir que els nanos cantin la nova lletra de l’himne, la que ni ells mateixos no volen.

No són mesures revolucionàries, ni ens faran avançar cap a la independència; de totes maneres, val més això que res, val més això que el que feia el Gaspart. Des dels mitjans catalans més espanyolistes (o sigui quasi tots), se li retreu al Barça que aquestes manifestacions, igual que la senyera a la samarreta, poden restar seguidors fora de Catalunya. Com si la gent no volgués ser del Milan per exercir d’italians o del Liverpool perquè són massa anglesos. Jo crec que el Barça és només un club de futbol, però també és cert que la història pesa. I la història del Barça és catalana; un president afusellat, un club assetjat pel franquisme, un reducte de catalanitat en temps difícils. Es pot ser català i no ser del Barça, només faltaria. Però és molt difícil ser del Barça i no sentir simpatia per la catalanitat del club. I a qui no li agradi, que si posi fulles.

Tot el que he dit fins ara, naturalment, depèn de que els del futbol s’espavilin. Si aquest any ens tornem a quedar sense cap títol, el Laporta serà un inútil i tots els gestos ara lloats passaran a ser cortines de fum per distreure’ns de la gestió esportiva. Au vinga, que només són quatre puntets!

VOYAGE VOYAGE

És molt possible que nosaltres siguem la primera generació que viatjarà més que els seus pares però també més que els seus fills. El boom del low cost i la prosperitat econòmica sembla que s’acabaran , i probablement d’aquí uns anys fer turisme tornarà a ser un luxe. Per tant, hem d’aprofitar al màxim el temps. Segur que coneixeu moltes adreces útils, però per si de cas, us deixo els meus consells.

Les companyies low cost són sobradament conegudes (EasyJet, Ryanair, Airberlin, Condor, Clickair,...), i ara ja hi ha cercadors de vols que les inclouen (Edreams, Rumbo, Viajar.com, ...).

Un cop a lloc, cal trobar un lloc barat on pernoctar. El més econòmic són evidentment els hostels, on es dorm en habitacions comunes, tipus casa de colònies. Si volem més intimitat, l’haurem de pagar (però no massa, no us penseu). A partir d'aquí cal distingir entre països, ja que a cada lloc hi ha possibilitats diferents. Jo us parlaré de França i Alemanya, que són els casos que millor conec.

A França tenim dues opcions de pernoctació barata. Si feu el viatge en cotxe o bé en llogueu un, val la pena allotjar-se en els hotels barats tipus Formule 1, on per 30-35 € podeu dormir fins a 3 persones. En aquesta pàgina podeu buscar hotels de diverses cadenes (F1, Etap, B&B,...) per departament o per ciutat. Una altra opció, que pot ser increïblement barata, és la dels Gîtes i chambres d'hôtes, que són una mena de cases de turisme rural, però molt més assequibles que les d'aquí. L'any passat varem passar una setmana en un Gîte de 7 persones, amb tots els serveis, per 300 € (surt a 6 € per persona i dia). El problema és que normalment tampoc són al centre de les ciutats.

A Alemanya també podem optar pels Formule 1, però hi ha una altra opció que ens permet dormir a les ciutats per un preu força assequible. Es tracta de llogar habitacions en pisos particulars, o bé apartaments sencers. A Berlín hi ha molta oferta, i jo hi he dormit, 3 persones, per 40 € la nit tots 3 (no al centre, però aprop). Per a les altres ciutats, visiteu aquesta pàgina, en alemany, o bé cerqueu al google "ferienwohnung hamburg" o la ciutat que vulgueu. Val la pena, de debò.

Una altra opció, vàlida per a tots el països de l'entorn és Homelidays. Allí podem trobar apartaments i cases que es poden llogar per setmanes o dies. Té un servei de feedback semblant al d'Ebay, de manera que podem consultar què els ha semblat l'apartament a gent que ja hi ha estat.

Si preferiu els hotels cèntrics, aquest cercador està bastant bé, però a la xarxa hi ha moltíssimes opcions.

Per als més valents encara hi ha una altra opció. Es tracta de l'intercanvi de cases. Deixes el teu pis a una família francesa o alemanya o d'on sigui, i tu te'n vas a viure a ca seva. Cal posar-se d'acord en les dates, a no ser que tingueu dues residències (llavors ells poden anar a la segona mentre vosaltres sou a casa). Hi ha diverses pàgines d'intercanvi; jo m'he mirat per sobre Intervac i Homelink. En els dos casos has de pagar un tant a l'any per ser soci i tenir accés als serveis.

Aquests són els meus consells, però us agrairia molt que em comentéssiu els vostres, i així entre tots faríem més fàcil el camí als viatgers.

UNA ALTRA ANÀLISI ELECTORAL

Només quatre ratlles per explicar perquè, en la meva humil opinió, els articulistes oficials s'equivoquen en l'anàlisi dels resultats de les eleccions espanyoles a Catalunya. Com que l'abstenció al total de l'estat va ser semblant a la del 2004, ens volen fer creure que va votar si fa no fa la mateixa gent, i que els catalans, fa quatre anys sobiranistes en massa, ara s'han tornat espanyolistes de cop i volta. El cert, però, és que al principat van votar 300.000 persones menys; i encara que l'abstenció hagués estat la mateixa, això no vol dir que votessin les mateixes persones. El que intento dir és que crec que la majoria de vots perduts per Esquerra no van anar a altres partits, sinó a la paperera. Com explica Salvador Cot en un interessantíssim article al Temps, Esquerra ha comés l'error de creure que els seus votants són com els del PSOE, i que els seguirien votant pel sol fet de proclamar-se independentistes, al marge de les seves actuacions reals.
També trobo encertada la tesi del Titot, que al seu bloc ens explica la seva teoria dels cercles concèntrics. En resum ve a dir que des de l'esquerra independentista no ens hem d'alegrar de la desfeta d'Esquerra. De moment (només de moment) ens hem de conformar amb anar recollint els vots que ERC perd per l'esquerra; ells que vagin ocupant el lloc de Convergència, que nosaltres ja ocuparem el seu. Ara es tracta d'aconseguir que l'independentisme creixi, encara que sigui per una altra banda. Com diu el Titot, si Esquerra s'hagués mantingut (tenint en compte que els més radicals ja no els votem), això voldria dir que l'independentisme hauria pujat molt (350.000 persones més), mentre que els resultats del 9 de març mostren que simplement s'ha estabilitzat.
Així doncs, la lectura correcta dels resultats em fa ser optimista, perquè crec que l'independentisme no ha desaparegut, simplement ha optat per no votar massivament els sectors més conformistes i apoltronats del moviment.

SERGE GAINSBOURG

El proper 2 d'abril es celebrarà el 80è aniversari del naixement de Serge Gainsbourg. El genial cantant i actor francès va morir l'any 1991, però, com es diu en aquests casos, les seves cançons el sobreviuran per molts anys. Tot i no ser massa conegut fora de l'estat francès, la seva influència és innegable, i la seva trajectòria, tan la vital com l'artística, ompliria més d'un llibre.
Un dels seus primers èxits fou Le Poinçonneur des lilas, una meravellosa cançó, que pel que es veu, com passa sovint amb Gainsbourg, també té una segona lectura sexual.

L'any 1965 arribà el primer èxit internacional, tot i que la cançó Poupée de cire, poupée de son era cantada per France Gall. Amb ella Luxemburg va guanyar el festival d'Eurovisió, i es traduí fins i tot al japonès.

A partir d'aquest moment, Gainsbourg es convertí en una estrella a França, i ben aviat va començar la polèmica. El moment culminant fou l'edició d'una cançó, ara de culte, cantada amb Jane Birkin (que més tard fou la seva dona) i que incloïa uns gemecs clarament orgasmàtics. Je t'aime... moi non plus, tot un clàssic.

Gainsbourg era ja un referent, però els escàndols continuaren, i tornaren a esclatar l'any 1979, quan publicà un disc on s'incloïa Aux Armes et caetera, una versió de La Marsellesa que no fou gens ben rebuda pels seus compatriotes més tradicionalistes. La cançó, en versió reggae, fou gravada a Jamaica amb l'ajuda de Robbie Shakespeare, Sly Dunbar, i Rita Marley.

Si a vosaltres tampoc no us agrada, us deixo la versió original de l'himne nacional francès. Aquesta cançó em provoca sentiments contraposats. D'una banda, no puc oblidar que es tracta de l'himne d'un dels estats que ens oprimeix, i que és el símbol principal d'una concepció estatal, el jacobinisme, que castiga no tan sols els catalans, sinó tots els pobles de França. De l'altra, em rendeixo a aquest ritme triomfant, al pas marcial de la música enardidora, a una lletra revolucionària. No puc oblidar que, abans de la consolidació de La Internacional com a himne revolucionari, La Marsellesa era cantada pels obrers socialistes i anarquistes com a himne de llibertat i igualtat. Podria penjar la versió oficial, però prefereixo deixar-vos aquesta joia, per a mi inigualable.

LA SALA POLIVALENT

Manresa ha estat, tradicionalment, una ciutat de músics. A part dels més veterans (Carles Cases, Manel Camp) i dels grups més coneguts en l'actualitat (Gossos, Tupolev, Plouen catximbes, Mitjanit, ...), hi ha un grapat de grups menys coneguts, en molts casos gent jove que potser algun dia seran famosos, en altres músics de talent que s'han de conformar en viure a la semi-clandestinitat per manca d'oportunitats. Tots plegats han d'assajar en locals en pèssimes condicions, sovint granges en desús als afores de la ciutat. Els contactes entre músics es limiten als que comparteixen local, i no es pot crear xarxa ni treballar conjuntament, ja que molts no es coneixen.
Fins fa pocs anys, Manresa era també un referent català de la música en directe. Primer amb el Rock antirepressiu, després amb els concerts del JIR, Maulets, Inquietes o AAB, i finalment amb la Festa Major Alternativa. Ara però, els col·lectius manresans han d'organitzar els concerts als pobles dels voltants, i la FMA no té garantit l'espai més enllà de la propera edició. Les entitats es desesperen, i només es fan concerts al Congost en comptadíssimes ocasions.
La culpa d'aquest desgavell és de l'Ajuntament, que no es decideix a construir el que cal, una sala polivalent per a ús preferentment musical. Una infraestructura d'aquest tipus, amb l'afegit d'uns bucs d'assaig i una cafeteria, permetria a la ciutat recuperar l'empenta i tornar a ser un punt de referència musical per a tot el país. Els grups tindrien, d'una banda, un lloc on assajar (potser no hi cabrien tots, però una part sí); de l'altra, un punt de trobada i reunió per poder establir lligams i generar sinèrgies; i finalment, un aparador per mostrar les seves creacions.
L'ajuntament de Manresa ha manifestat en reiterades ocasions la seva voluntat de tirar endavant el projecte, però la realitat és que, a dia d'avui, encara no hi ha ni tan sols un projecte damunt la taula. El que altres pobles de la comarca ja tenen, Manresa encara ho ha de començar a dissenyar. Tot i que, per envergadura, caldria prendre com a referència el cas de la Mirona de Salt, no estaria malament que es fixessin en les sales de Santpedor o de Sant Joan, on properament tindran una altra sala per a espectacles de petit format.
Des de fa molts anys, la CUP ha apostat per la sala polivalent; en un primer moment, la millor opció semblaven ser els terrenys de la Fàbrica Nova, però l'ajuntament va donar prioritat als criteris urbanístics especulatius. L'única opció doncs, era i és la remodelació de la Sala Ciutat. Davant de la inoperància municipal, la CUP va presentar els seu propi projecte, que sense voluntat de ser definitiu sí que intenta mostrar com podria ser la nova instal·lació.

Abans de les eleccions municipals del 2007, tots els grups municipals van manifestar-se a favor d'aquesta remodelació, i l'agost passat, el regidor de cultura, Ignasi Perramon, va confirmar la voluntat de l'equip de govern de tirar endavant el projecte.
Ha passat gairebé un any des de les eleccions, i el projecte està aturat. Ens temem un altre ajornament, i Manresa no es pot permetre ni un any més sense sala polivalent. Al ple municipal del més d'abril, la CUP presentarà una moció instant l'equip de govern a comprometre's a tenir enllestit el projecte abans de final d'any, i a formar una comissió de seguiment del projecte, formada per polítics però també per músics i programadors.
Des d'aquí m'agradaria convidar tots els músics a fer pinya al voltant d'aquesta petició, a fi d'aconseguir que l'ajuntament no es pugui negar a una demanda tan assenyada. Es tracta de demostrar-los que no defallirem, que entre tots aconseguirem allò que volem i que la ciutat necessita.

BREUS ESPORTIUS

* Un dels homes més dolents del món, Lewis Hamilton, torna a fer de les seves; ara es dedica a robar la telemetria del Kovalainen i a aprofitar-se de la seva experiència i talent. Només així s'explica que l'inútil anglès segueixi guanyant carreres sense l'ajut del millor pilot de tots els temps.

*El camp del Betis segueix sent un cau d'impresentables, i anit van estar a punt de treure-li un ull al porter de l'Athletic de Bilbao. Però no patiu, que d'aquí a un més tothom tornarà a dir que són molt simpàtics, i que tenen aquella gràcia andalusa tan entranyable.

*Pau Gasol, dues setmanes de baixa. Quin greu, quinze dies sense llevar-se amb les gestes de l'estrella espanyola.

*Gal·les ratifica la gesta. S'endú el Sis nacions i el Gran Slam, i fa immensament feliç tot un país, tres milions de persones que estimen el Rugbi per damunt de totes les coses. Una nació sense estat que guanya el torneig per seleccions més prestigiós.

MOBILITAT I BOTIGUERS

Sembla ser que finalment Manresa comença a convertir-se en una ciutat moderna, i aviat bona part del nucli antic serà zona peatonal. Amb la remodelació dels sectors Plaça Gispert i Reforma, la zona de vianants del Born s’ampliarà fins l’Alfons XII d’una banda i fins als Quatre Cantons per l’altra. Encara queda molt per fer, però per alguna cosa es comença. Per als que apostem per la mobilitat sostenible, es tracta d’una gran noticia, que pot ser el principi d’una nova època.

Però els de sempre ja protesten. Abans de veure’n els resultats, els botiguers ja saben que les obres els perjudicaran. De veritat que no els entenc; deu ser que no han anat mai a Barcelona, ni a Girona, ni tan sols a Vic. Tenen tanta feina que no s’han adonat que pràcticament tots els carrers comercials de totes les ciutats europees són en zones per a vianants. Algú s’imagina els cotxes circulant pel Portal de l’Àngel?

Segons els botiguers, si els clients no poden arribar fins a la porta de la botiga amb el seu cotxe, deixaran de comprar-los productes. No s’adonen que el que vol la gent és deixar el cotxe i poder passejar tranquil·lament, sense por de caure de la vorera i ser aixafat. Qui vol arribar amb cotxe fins a la porta ja va al Carrefour o al Lidl; els botiguers de Manresa s’han d’adonar que maino podran competir amb les grans superfícies en aparcament. Poden competir en proximitat, en qualitat, en servei, però mai en facilitats d’aparcament.

Quan comenci a funcionar el pàrquing de la Reforma les coses seran encara més fàcils, però ja ara disposem del pàrquing dels Quatre Cantons, a 100 metres o menys de l’Alfons XII. La gent dels afores o de la comarca pot deixar-hi el cotxe, caminar 3 minuts i arribar a la zona comercial, on poden passejar lliurement i visitar totes les botigues. Molt millor això que no pas haver de malaparcar a qualsevol indret i anar cuita-corrents a la botiga perquè no ens posin la multa. Evidentment, hauran de pagar per l’aparcament, però ja ho fan quan van a Barcelona i no hi tenen cap problema (i si no, que els botiguers paguin una hora de pàrquing als clients, com fan a molts llocs). Els únics problemes amb què es trobaran seran a l’hora de descarregar mercaderies, però de ben segur que ja s’han previst zones i horaris de càrrega i descàrrega.

Estic seguríssim que d’aquí a uns anys els botiguers ja s’hauran oblidat de les seves queixes, tal i com ha passat amb els del carrer del Born, que també es van queixar, i força, quan va ser peatonalitzat. Algun manresà s’imagina ara que els cotxes passessin pel Born?

Si per mi fos, tot el centre de Manresa, des de Sant Domènec i les muralles fins al riu, seria d'ús per a vianants, o com a mínim amb prioritat invertida. Amb pàrquings i un bon servei de transport públic (avui insuficient), no hi hauria d’haver problemes per convertir el nucli antic en un oasi de tranquil·litat. Si a això hi afegim una xarxa de carrils bici i una bona educació vial (que quan algú aparca sobre un pas de vianants la gent l’escridassi, per exemple), Manresa ja s’assemblaria a una ciutat europea normal.

Foto del Born: Pius Cisa i Camps

CASSIÀ M. JUST

Aquesta matinada passada ha mort Cassià Maria Just, ex abat de Montserrat i sobretot Humanista, en el sentit més extens de la paraula. Culte, savi i compromès amb els més desfavorits i amb la seva terra.

No sóc creient, i sóc mes aviat anticlerical que no pas ateu. Tot i així, lamento molt la mort d’en Cassià, no només pel dolor dels familiars i amics, sinó també perquè crec que amb ell desapareix la cara visible d’una manera d’entendre l’església. Em refereixo a aquests pocs membres de l’església valents, que posen davant l’evangeli al Papa; capellans i monjos amb criteri, capaços de mantenir i difondre els valors morals del cristianisme més enllà de les consignes del Vaticà i la Conferència Episcopal espanyola. Tinc la sensació que les noves generacions han perdut aquesta capacitat crítica, i es limiten a seguir fil per randa els dogmes i consignes dels seus superiors.

Si l’església catòlica vol mantenir el contacte amb la societat i no convertir-se únicament en refugi de fanàtics, ha de prendre exemple de la gent com en Cassià, per al qui els valors humanístics dels evangelis foren sempre la inspiració suprema.

ANÀLISI (INTERESSADA) ELECTORAL

Per fi s’ha acabat la campanya. Ja s’ha celebrat “la festa de la democràcia” (de la seva democràcia, amb partits prohibits i polítics empresonats), i ara toca analitzar els resultats. Per molt que ens cogui als catalans, sí que ens importa qui mana a Madrid, i no podem oblidar que, amb l’estatutet que tenim, depenem per a quasi tot de la capital del Reino. I el que tindrem durant els propers quatre anys és més ZP, més populisme peronista (i 400 euros més a la cartera!). A les espanyes es reforça el bipartidisme (de fet, tanto monta, monta tanto) i IU desapareix del mapa, víctima del seu poc perfil i de la subordinació al PSOE (de què em sona?).

A casa nostra, pocs canvis a les Illes, més bipolarització al País Valencià i un nou escenari a les quatre províncies principatines. ERC i ICV se l’han ben fotut, sobretot els republicans. Se senten veus que culpen de la davallada al bipartidisme i a la desmobilització de l’electorat a les espanyoles, però això no ha afectat a CiU, i tampoc no va afectar-los (a ERC i ICV) fa quatre anys. Així doncs, les explicacions hem de cercar-les en les dinàmiques dels partits, més que no pas en factors externs i circumstancials.

Quan Esquerra decidí donar suport al PSC-PSOE, va entrar en una dinàmica molt perillosa. Crec que va errar els càlculs per dues raons. En primer lloc, van alimentar un partit en hores baixes, que ara s’ha convertit en un gegant. Creien que sense el poder, Convergència se n’aniria en orris, però el tret els ha sortit per la culata, i a més han reforçat el principal partit espanyolista de Catalunya, el PSOE.

D’altra banda, esquerra creia que el vot independentista era captiu, que mai no els abandonaria. Fins a les municipals de l’any passat, la cosa els anava prou bé, però la irrupció de les CUPs els ha agafat en fora de joc. Molts independentistes s’han adonat que hi ha una alternativa a la tebiesa i al seguidisme d’ERC; ara es pot ser indepe i no votar Esquerra. Els casos de Berga, Vilafranca i Vic, on a les municipals la CUP va treure els mateixos o més regidors que Esquerra, poden deixar de ser anecdòtics i convertir-se en tendència si els republicans continuen fent-nos la feina tan fàcil.

Pel que fa a Iniciativa, la mateixa medicina. Van decidir abandonar els trets propis i definitoris en benefici de les poltrones; van posar-se a roda del PSOE, sense exposar-se mai i sense prendre la iniciativa, i així podien recollir les escorrialles dels socialistes. Mai no porten la contraria al germà gran, i d’aquesta manera es guanyen els vots dels socialistes més radicals, dels que volen castigar al PSOE i dels que es senten incòmodes votant socialista però ben a gust amb la seva victòria. El discurs d’Iniciativa, centrat únicament en la crítica al PP, mai al PSOE, s’ha girat en contra seu; la gent s’espanta, sí, però no els vota a ells. Quan les coses es posen complicades, quan el PP treu el nas, aleshores la gent prefereix l’original a la còpia.

En definitiva, Catalunya també es bipolaritza, però menys (més aviat es tripolaritza); CiU segueix sent una referència; a Esquerra li donen l’últim avís i Iniciativa pot estar ja en fase terminal.

Ja ho veurem a les properes autonòmiques, però si la CUP es posa les piles, el mapa polític català, al menys al principat, pot patir un tomb molt interessant.

Grafic: Vilaweb

NO TENEN VERGONYA

Quan el mes passat, escudant-se en un pacte no escrit, l’alcalde prohibí a la CUP presentar mocions, els altres partits de l’equip de govern (i els de l’oposició) van assentir. Resulta que tots estaven d’acord amb la mesura, ja que era clar que presentar mocions en campanya electoral era pur electoralisme. Poc els importava que l’estat espanyol impedís l’exercici de la democràcia a milers de bascos; l’important era no distorsionar la campanya. Tampoc no semblava importar-los que, de fet, la campanya encara no hagués començat.

En canvi, ara resulta que ERC anuncia als quatre vents, tres dies abans del 9 de març, que presentarà una moció de suport a la independència de Kosovo. Es pot ser més cínic? Es pot caure més baix? Si fins i tot el periodista de Regió 7 els deixa en evidència!

El ple és el dia 17, i el normal seria anunciar les mocions la setmana del 10 (les mocions s’entren el dia 12 o 13). Però els senyors d’Esquerra no es podien esperar, i han fet una gran posada en escena, amb una roda de premsa amb els tres regidors. Tècnicament, no violen el pacte, però han quedat retratats. D’una banda, apunyalen per l’esquena els seus socis, i de l’altra es riuen a la cara de la CUP.

Repeteixo, no tenen vergonya. Després de mostrar-nos de què són capaços durant tots aquests anys de la maneta del PSC-PSOE, ara es recorden que són independentistes. Amb la jornada de reflexió a la cantonada, aprofiten el ple de l’ajuntament per fer propaganda, sense importar-los gens ni mica les formes.

Des del començament, ens esperàvem tota mena de pals a les rodes; som conscients que la política municipal no és un joc, i estem disposats a rebre més d’un contratemps. El que no ens podíem esperar és aquesta manca de tacte per part d’Esquerra, que ahir ens deixà tirats i avui fa el que a nosaltres se’ns nega. Naturalment, la CUP donarà suport a la moció, però no oblidarà fàcilment la maniobra.

NEGACIONISME I LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

M’alegra molt llegir al bloc del company Pere Fontanals una entrada sobre el tancament de la llibreria Europa. Fa temps que m’interesso en el negacionisme, i voldria fer algunes anotacions a l’article del Pere. Tal i com explica, des de l’esquerra no podem estar a favor de la negació de la llibertat d’expressió; encara que només sigui per coherència, no podem criticar el tancament de l’Egin i l’Egunkaria i lloar el d’una llibreria. A més, si les coaccions a la llibertat s’imposen, nosaltres som els que més hi perdrem.
Però hi ha un tema encara més important, el de la imposició de la història per decret. Ja sabem que és a fi de bé, però això és intolerable. La Història no és, no preten ser, una ciència exacta. Cada dia hi ha nous descobriments, noves interpretacions, noves teories. No podem pretendre explicar La Història, sinó que tenim un grapat de fets i interpretacions, que cada historiador analitza i reelabora. El que avui és blanc demà pot ser negre, o no. L’Holocaust està tan ben documentat com altres fets històrics contemporanis, però la investigació segueix, i cap llei no la pot aturar. Si seguim per aquest camí, algun dia prohibiran explicar que Colom era català o que existeixen els Països Catalans.
Al contrari del que semblen creure els polítics, la prohibició legal del negacionisme no n’impedeix l’expansió, sinó tot el contrari. La gent sense simpaties nazis no es creu aquestes bestieses, per molt que les trobi impreses en llibres (que per altra banda, cap llibreria seriosa ven), i els que s’ho creuen d’entrada ja no necessiten els llibres, que de tota manera sempre poden aconseguir per vies paral·leles. D’altra banda, la prohibició te un efecte pervers. Alguna gent, sobretot els més propers a les teories racistes i feixistes, la veuen com la demostració de la certesa de la teoria; si és mentida, perquè la prohibeixen? Amb tota la cara dura, comparen els negacionistes amb Galileu i Giordano Bruno, els veuen com els herois que defensen la veritat contra l’Acadèmia encadenada als vells prejudicis.
Ens pot semblar una bestiesa, però això reforça molt als negacionistes, que es poden presentar com a víctimes, com a científics incompresos i maltractats per l’stablishment. En aquest sentit, un dels fets que més força han donat al revisionisme és el desemmascarament de l’Enric Marco. Si negues l’holocaust, no pots esperar res millor que el representant de les víctimes resulti ser un estafador (per molta bona intenció que tingués). Hem d’anar amb molt de compte, perquè contra el nazisme no s’hi val tot. Si de debò volem no oblidar el que significà, hem de ser curosos, i no inventar ni exagerar fets; amb el que sabem segur que succeí n’hi ha ben bé prou per ofegar qualsevol simpatia pel moviment.
La veritat és un valor per sí mateix, i ha de ser un argument suficient, per molt temptadora que sigui la fabulació. Els nazis eren molt dolents, però no ens podem convertir en gent com ells; no cal. Expliquem el que sabem, fem-ho bé, i, sobretot, impedim que es reprodueixin les circumstàncies que van dur al nazisme al poder (xenofòbia, injustícies socials, militarisme, abusos del dret internacional,…).
La llibertat d’expressió ha de ser absoluta, sinó no te sentit. Entenc que per a les víctimes és molt dolorós, però el que cal és rebatre els seus arguments, demostrar-los que són falsos. No és tan difícil, tenim documents i proves de l’Holocaust. No cal inventar res, només confiar en les nostres forces i en l’enteniment de la gent.
Davant del cinisme nazi i el seu Arbeit macht Frei (el treball us farà lliures), hem de recuperar un valor universal molt ben exposat a la Bíblia: Coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures (Jn 8, 31-42).

THE WOMBATS

No estic gens al dia de l'actualitat musical, i gairebé tot el que escolto és del segle passat. Tot i això, de vegades escolto alguna cançó que em fa parar l'orella, i gràcies a Internet i al P2P, de tant en tant m'enganxo a músics actuals. El meu últim descobriment, que ni tan sols recordo com succeí, són The Wombats, un grup de Liverpool amb només un disc al mercat europeu. Segons la seva web, aviat editaran un nou treball, anomenat Backfire at the Disco.

Del seu primer disc, The Wombats Proudly Present: A Guide to Love, Loss & Desperation (2007), m'agraden especialment un parell de cançons, Here Comes The Anxiety

i Let's Dance to Joy Division.




No són els nous Beatles, potser ni tan sols els nous Blur, però trobo que estan prou bé.

NOVA VERSIÓ DEL JOC DE LES COMARQUES

Fa uns quants anys, quan a Manresa organitzàvem l'aplec dels Països Catalans, se'm va acudir fer un joc en flash per facilitar l'aprenentatge de les comarques de tot el país. Aquell primer intent era força cutre, i de seguida vaig començar a preparar-ne un de millor, en què es tractava d'endevinar les capitals. El cas és que quan ja gairebé el tenia a punt el vaig abandonar. Se'm va girar feina, i com que no sé programar per a mi era molt lent i difícil avançar.
L'altre dia, regirant fitxers, vaig trobar el joc, i finalment l'he enllestit. Abans de res, vull aclarir dues coses: primer, el mapa del joc està basat en les comarques oficials, o almenys en les que jo he trobat; no és fàcil elaborar un mapa comarcal dels Països Catalans, bàsicament perquè no tenen entitat política real. Les comarques del joc són administratives, no naturals. Entenc que molta gent se senti incòmoda amb l'actual distribució territorial, però jo no puc fer res més que reproduir-la. Si volgués incloure totes les reclamacions no acabaria mai i el mapa seria irreconeixible. No nego les raons dels crítics, simplement jo havia de seguir un model com més estable millor. En segon lloc, vull deixar molt clar que el joc és una eina per a l'aprenentatge, i evidentment necessita moltes millores. Com que jo no en sé més, us penjo l'arxiu .fla, i els que sàpiguen programar que hi facin el que puguin. No ho tindran fàcil, perquè jo ho feia tot sobre la marxa, consultant per Internet i sense cap coherència. Si algú vol fer-ne versions, que es senti ben lliure d'utilitzar el que li sembli del meu joc. L'únic que voldria és que em fessin arribar una còpia dels nous jocs.
I ara, a jugar. Per fer més jugable l'invent, vaig partir el país en tres parts; quan comença el joc, n'heu de triar una, i després podeu anar canviant de mapa mentre jugueu, que els encerts es guarden igual. Si voleu pistes, cliqueu el mapa que acompanya aquest post.
Per fer-ho més interessant, he pensat que podeu anar deixant les vostres puntuacions als comentaris.