El nen prodigi

Hi ha vegades que les paraules no són suficients. Davant de certes coses, el llenguatge es queda curt per transmetre els nostres pensaments. Quan he vist el següent vídeo, m'he quedat bloquejat:

No se que dir, les idees em pujen al cervell, però no sóc capaç d'articular un missatge clar. Són tants, i tan variats, els estímuls, que no se per on començar. D'entrada, em venen ganes de denunciar als pares de la criatura, per abusar d'un nen d'una manera tan evident. De la mateixa manera que no es pot fer baixar a la mina un nen d'onze anys, tampoc s'hauria de poder exhibir un nen d'onze anys en un púlpit, sospito que amb l'objectiu de treure'n alguna cosa més que pau espiritual.
Evidentment, el discurs no s'aguanta per enlloc; el nen prodigi ni tan sols intenta dissimular, disfressant el literalisme bíblic de disseny intel·ligent, i repeteix el missatge creacionista clàssic. El que us deia, em poso malalt només de sentir-ho. No val la pena rebatre'l; quan algú es mira les coses des del fanatisme, la raó no te cabuda en el seu pensament.
Aquest tema m'està començant a obsessionar, perquè considero que pot arribar a posar en perill els valors principals de la nostra societat. En un apunt anterior us parlava de la pel·licula Expelled; segons aquesta web, fou la desena més vista als EUA en la setmana de l'estrena. Segur que molta gent no se la pren seriosament, però només que el missatge cali en una part dels espectadors, el resultat pot ser nefast. De fet, un noi jueu que acabava de veure el film, va enviar una carta a Michael Shermer on titllava els científics de nazis per donar suport a l'evolució. Aquest és un dels punts centrals de l'argumentació creacionista: els nazis eren racistes perquè eren evolucionistes; per tant, l'evolucionisme és el causant de l'holocaust.
Poc importa que l'antisemitisme tingui segles d'història, ni que els nazis fossin en realitat seguidors de la selecció artificial i no de la natural (la darwiniana), ni que els enemics dels nazis fossin evolucionistes. De fet, poc importa la realitat; el que cal és fer-nos creure que darwinisme i nazisme és la mateixa cosa. Així tenen l'excusa, al marge de les seves motivacions reals (les religioses) per condemnar la teoria. A mi no m'enganyen, però hi ha gent menys informada i, sobretot, amb més ganes de creure'ls, que sí que els seguirà.
Vull ser optimista, però no veig les coses gens clares. L'ultim que necessitem, en el clima de crisi que ens envolta, és el retorn de la religió al centre del debat científic i polític. De moment la cosa no surt dels EUA, però ja sabem amb quina facilitat els europeus copiem tot el que fan els ianquis, i com ens agrada posar-nos a la seva alçada.

Infàmia i vergonya a la terra del sol naixent

És ben sabut que la història l'escriuen el vencedors, i els vençuts poden aspirar, com a molt, a que els guanyadors algun dia perdin el poder. Així ha passat a l'Estat espanyol, on després de més de 40 anys d'Història franquista, els republicans han recuperat la dignitat. Tot i així, la història es segueix manipulant, i alguns voldrien tornar enrere i seguir culpant de la guerra als que varen defensar la república i la llibertat.
Però, per increïble que sembli, les coses no sempre són així; hi ha vegades, tot i que molt poques, en que els vençuts són, des del primer moment, poc menys que els herois de la història. Normalment, això passa quan els vençuts formen part d'un bloc més ampli o bé quan perdut una guerra petita però segueixen sent dominadors; és a dir, quan els vençuts en el fons són vencedors (com ela americans al Vietnam).
Hi ha un cas, però, que s'escapa a qualsevol explicació racional (si més no, jo no l'hi trobo). El Japó imperial va ser un agent importantíssim del bloc que va perdre la II Guerra Mundial; va fer entrar en guerra els EUA tot bombardejant Pearl Harbor, i va fer tot el que va poder i més per anihilar les potències aliades. Tot i així, almenys a Europa, els japonesos són vistos com a víctimes, com a perdedors d'una guerra que els va enfonsar en la misèria. M'imagino que bona part d'aquest sentiment és fruit de l'impacte, real i metafòric, que tingué el llançament de les dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. Entenc que la salvatjada americana no té justificació possible, però tampoc hauria de tapar la realitat ni fer-nos oblidar el paper japonès durant la guerra.
Els alemanys, tots ells, fa dècades que purguen les bestieses nazis, siguin o no hereus dels malfactors. Tots els nens alemanys passen, almenys un cop, per un camp de concentració, i no hi ha gairebé cap nen anomenat Adolf des de fa un grapat d'anys. Encara ara, és gairebé impossible veure actes de solidaritat amb el poble palestí a Alemanya. I tot i així, l'estereotip de l'alemany segueix sent molt proper al nazisme. Per a molta gent, els alemanys segueixen sent nazis, que només esperen el moment oportú per reconquerir el món. Si no us ho creieu, recordeu aquest mític moment de l'Hotel Fawlty:



I els japonesos? els japonesos, pobrets, ho varen passar molt malament. Reitero que lamento moltíssim el patiment de la població civil, i se perfectament que el poble japonès no té cap culpa de la bogeria dels seus governants; però de la mateixa manera que exigim dels alemanys, no només una disculpa, sinó una condemna ferma del nazisme, cal exigir als japonesos el mateix.
Fins fa molt poc, l'estat japonès no havia demanat disculpes per la seva participació en el conflicte, i encara ara ho ha fet amb la boca petita. El més greu, però, és que aquests missatges són de cara enfora, i el cert és que molts japonesos no es penedeixen, en absolut, del que va passar. Us imagineu els alemanys fent desfilades vestits amb uniformes de les SS i onejant banderes amb l'esvàstica? doncs això passa al Japó, com podeu comprovar. De fet, a Tòquio hi ha un santuari on s'honora els màrtirs japonesos de totes les guerres, entre ells catorze criminals de guerra. El Santuari Yasukini és visitat assíduament pels primers ministres, i l'emperador no hi va perquè seria massa gros. Hi ha veus però, com la del Governador de Tòquio, que reclamen la visita imperial.
Tot plegat és força repulsiu, però encara n'hi ha més. Ara resulta que el govern japonès es nega a demanar perdó a les 200.000 dones que foren utilitzades com a esclaves sexuals pels militars nipons durant la segona Guerra Mundial. Potser aniria sent hora que tots plegats exigíssim als japonesos el mateix que hem exigit als alemanys, que no és res més que assumir els errors i fer tot el possible perquè no es repeteixin. Estic segur que la immensa majoria de japonesos s'avergonyeix del que feren els seus governants fa seixanta anys, però no faria mal a ningú que ho reconeguessin públicament, alleujant així una mica les víctimes de l'opressió imperialista.

Wifi per a tothom? I ara!

Davant dels grans fenòmens comunicatius, és habitual que es generi un debat, sovint esteril, entre defensors i detractors. Encara ara, la televisió és enmig de la controvèrsia entre els qui creuen que és una gran difusora d'idees i els qui pensen que és la causant de tots els mals. En realitat, la televisió, com sap tothom, és simplement una eina, i depén de l'ús que se'n faci pot ser una gran aliada o un enemic ferotge. Amb Internet passa el mateix, amb l'avantatge que no cal ser una institució o una gran empresa per utilitzar-la. Pot servir per acostar-nos a tots i fer un món millor, o pot ser una eina al servei del capital per continuar munyint la mamella.
Així doncs, és molt important saber les prioritats sobre aquest tema de les administracions; cal saber si aposten per Internet com a eina de cohesió social i de comunicació, o bé la volen com a xarxa comercial i propagandística. En aquest sentit, des de la CUP s'aposta clarament per la vesant social, i pretenem que la xarxa sigui una eina al servei de tot el poble, evitant, sobretot, la fractura digital. S'ha d'aconseguir que tothom tingui accés a la xarxa en igualtat de condicions, o bé hi haurà una part de la població, òbviament la més empobrida, que quedarà al marge de tot un món comunicatiu i de serveis.
A poblacions com Berga la CUP ja ha aconseguit que s'instal·lin xarxes gratuïtes en diferents punts de la ciutat. L'ajuntament de Puig-reig també ha optat per fer arribar Internet a la majoria de la població, així com moltes altres ciutats i pobles de tot el país. A la resta del món moltes ciutats ja han apostat pel wifi gratuït, tal i com es comenta en aquest apunt.
Amb aquests precedents, i amb la col·laboració de la gent de Güifibages, la CUP de Manresa va presentar una moció per tal que l'ajuntament iniciés els tràmits per desenvolupar una xarxa wifi.
No demanàvem res de l'altre món, simplement volíem que l'ajuntament investigués les possibilitats. La resposta fou, no podia ser d'altra manera, negativa. segons el senyor Alain Jorda, regidor, entre altres coses, de Tecnologia i universitats, el wifi gratuït és il·legal; i no se'n parli més. Jo no se quin és l'estatus legal de les instal·lacions dels municipis que he esmentat anteriorment, però dubto que l'ajuntament de San Francisco estigui oferint un servei il·legal als seus més de 700.000 habitants.
Tot plegat, una mostra més de la nul·la iniciativa del nostre ajuntament, que alhora de tractar les necessitats de la ciutat mostra una poca ambició digna de la poca capacitat dels polítics de l'equip de govern. Ara bé, això no és el més greu. El més greu és que l'ajuntament, i especialment el senyor Jorda, aposten per l'altra cara de la xarxa; en efecte, al bloc del regidor se'ns informa de com hem d'utilitzar Internet, no per socialitzar el coneixement, ni per comunicar-nos millor, sinó per competir i posicionar la ciutat en el mercat global.
Així doncs, les prioritat són clares. L'important és donar-nos a conèixer fora; els manresans, que s'espavilin.

Patum

Ja només queda un mes; 30 dies, poc més de quatre setmanes. El 22 de maig, Corpus Christi. Com deia el poeta, tres dias hay en el año que relucen más que el sol, Jueves Santo, Corpus Christi i el dia de la Ascensión. Els altres no ho se, però Corpus sí, que lluu; sobretot, a Berga.
Corpus vol dir Patum, la Festa. Per a un no berguedà, és difícil d'explicar que significa la Patum. Fa molts anys, molts, que la visc, però sempre seré un estrany. La patum és dels berguedans, i els de fora només ens acostem a la superfície dels sentiments que provoca en els patumaires. Tot i així, encara que només en gratem la superfície, la Patum és única i meravellosa.
Hi ha molts moments especial cada patum, però pocs n'hi ha de tan reveladors com el principi i el final de la festa. Dimecres, quan baixes a mitja tarda a Berga, i veus la cara de la gent, t'encomanes d'una alegria difícil d'explicar. Tothom està expectant, nerviós però alhora content, gairebé exultant de joia. Les primeres barreges, el retrobament amb gent que no veies des del darrer Corpus, els barrets i els mocadors. Són uns moments màgics, que culminen en el passacarrers, quan tornem a sentir la música enardidora que ens acompanyarà durant quatre dies més, quan ballem amb els gegants, quan sentim l'olor a pólvora que tan enyoràvem.
I diumenge, després de l'últim tirabol, tot s'acaba. És trist, de vegades dolorós, veure com desen els gegants. Si, ja sabem que queda la Patum dels pobres, però els gegants ja no hi son. Haurem d'esperar un altre any per que sigui Patum. Dilluns, a Berga, la gent està trista (i resacosa, és clar).





Entremig, barreja, foc, ball, cervesa, salts, emoció, festa. Són cinc dies molt intensos, i si la vols fer sencera, cal estar en forma. Dimecres al matí, passada per als més menuts, i al vespre passacarrers. Dijous al matí, Patum de lluïment, i a la nit, Patum completa (amb salt de plens). Divendres hi ha la Patum infantil, que al migdia també té la de lluïment. Dissabte una mica de descans, només passacarrers a la nit. I diumenge tornem-hi, Patum de lluïment i Patum completa per acabar. I a més, tots els actes paral·lels: concerts, Patum dels torrats, barraques,...
És difícil d'explicar perquè la Patum és tan especial. A mi em sembla que el que la diferencia és que es tracta d'una festa realment popular; és el poble qui fa la festa i qui la viu. Tothom és a la plaça, als carrers; sense tanques, sense barreres. Tothom pot agafar les maces, saltar, voltar amb l'àliga. Alguns berguedans em diran que no, que les comparses són molt tancades, i que per saltar de ple has de ser algú. Potser és cert, però la festa també es pot viure des de fora; no cal saltar de ple per gaudir d'un salt de plens, i l'àliga només la far ballar un, però tota la plaça vibra.
Per mi no hi ha res d'igual. Fa molts anys que la Patum marca el meu calendari anual, i quan no la puc viure en directe per culpa d'alguna causa de força major (la varicel·la, per exemple), ho passo malament. No goso auto anomenar-me patumaire, però sí que sóc addicte a la Patum. Ja falta poc. Un mes i ja estarem a la Ginesta, fent la primera barreja i esperant, ansiosos, els primers tocs del tabal. Patum, patum, patum,...

Vermut i concert

Aquest dissabte, a les 11 del matí, la CUP ens convida a participar en un vermut-concert, davant de la Sala Ciutat, on es reivindicarà l'ús d'aquest equipament com a Sala Polivalent. Ja sabeu que la CUP fa anys que ho demana, i la resta de partits de l'ajuntament, inclosos els del govern, també s'hi han mostrat favorables. El 9 d'agost del 2007 (no fa ni un any), el diari Regió 7 publicava el compromís del senyor Ignasi Perramon, regidor de cultura, de construir la Sala Polivalent a l'actual Sala Ciutat. Segons el regidor, aquest pacte de mandat serà realitat l'any 2009 o 2010. També va assegurar que la remodelació té el compromís de tots els partits polítics i que, per tant, es tirarà endavant.
Doncs bé, com que de moment encara no s'ha començat a fer res, i ens temem que la cosa vagi per llarg, el dilluns que ve la CUP presentarà una moció instant l'ajuntament a definir els terminis d'execució de les obres. Volem compromisos reals, dates concretes; no podem permetre més endarreriments en una infraestructura tan important per la ciutat. Els músics en són conscients, i per això aquest dissabte recolzaran la demanda de la CUP.
Esteu avisats. Hi haurà un vermutet, amb patates i olives, i potser alguna altra sorpresa. La música serà de qualitat, ja que molts músics manresans (i de fora) ja han confirmat la seva presència.

Pobres creacionistes

En un apunt anterior us vaig parlar dels creacionistes americans i de la seva lluita per imposar l'ensenyament de la Bíblia a les classes de ciència. També us parlava de la lluita dels científics i dels ateus en contra d'aquesta onada ultraconservadora. Tinc el costum de mirar de tant en tant els blogs d'aquests darwinistes, com ara Pharyngula o The Panda's Thumb, i he quedat al·lucinat en descobrir la nova maniobra dels creacionistes, que ha esdevingut tot un fenòmen als Estats Units. Es tracta de Expelled, una pel·licula que, tot i que no s'estrenarà fins el 18 d'abril, ja fa mesos que centra el debat científic americà.
El film està dirigit per Ben Stein, un home molt conegut als EEUU. Escriptor, actor, advocat, i escriptor de discursos per als presidents Nixon i Ford. Una mena de Buenafuente, però sense Chiki-chiki. L'argument central de la cinta, si ho entès bé, és el següent: el darwinisme és mentida, perquè darrera la creació hi ha un disseny intel·ligent; però hi ha molts interessos en joc, i els científics ens amaguen la realitat. Hi ha una conspiració de silenci, i qui gosa criticar l'evolucionisme és immediatament expulsat (expelled) de l'Acadèmia. Stein entrevista els científics expulsats, i ens explica com de dolenta és la ciència oficial, i com intenta enganyar-nos amb bestieses com l'evolució.
Em costa seguir la polèmica, perquè el meu anglès no és del tot bo, i a més no domino gaire els temes científics. Tot i així, entenc perfectament el rerefons de la qüestió. Els cabrons dels creacionistes encara van de víctimes, i s'aprofiten de la ignorància i de la conspiranoia de molts ciutadans. Com diu PZ Myers, l'autor de Pharyngula, la pel·licula apel·la principalment als religiosos, als paranoics, als teòrics de la conspiració i als ignorants; és a dir, al 90 % del públic americà.
El cas és que la cinta, abans d'estrenar-se, està generant moltíssima polèmica, i segur que serà un èxit. A Internet hi podem trobar tan la web oficial com la contraweb. La primera és pura publicitat, i ens presenta els creacionistes com als enfants terribles de la ciència. Tenen la barra d'anar de rebels, i fins i tot s'apropien de certa estètica contestatària, bàsicament graffitera. El blog Expelled exposed, per contra, ens mostra les mentides i contradiccions de la pel·licula. És especialment interessant l'apartat The Truth behind the Fiction, on es desmunten, punt per punt, les falsedats.
La pel·licula només és un altre element que posen en joc els neo-cons americans per tal d'aconseguir el somni de tots els fonamentalistes, cristians, musulmans o jueus: volen que tot, des de la ciència fins la llei, estigui dictat per la religió. Als Estats Units, les interferències entre religió i política són enormes, i amenacen en convertir-se en un problema per a la democràcia. Aquí potser no hem arribat tan lluny, però els fonamentalistes també tenen poder. Només cal recordar les ingerències de la conferència episcopal, o les consignes que l'emissora dels bisbes llança constantment contra l'estat laic.
Jo respecto les creences de cadascú, i només demano que ells facin el mateix. No entenc aquesta obsessió per controlar la vida dels altres. Em sembla molt bé que ells no vulguin avortar, o separar-se, o casar-se entre homes, o acabar amb el patiment i el dolor; però a nosaltres que ens deixin en pau! Resulta que jo no puc morir dignament perquè a quatre catòlics no els agrada que decidim quan volem morir, o les dones han d'avortar d'amagat perquè el Papa creu que són unes assassines. O molt pitjor, al món s'infecten de SIDA milions de persones, perquè el vaticà els condemna si fan servir condons.
Sort n'hi ha que el vaticà fa anys que va acceptar l'evolució, que si no, ja m'imagino les campanyes del Libertad Digital contra l'ensenyament del darwinisme, i en Rouco reclamant la projecció de Expelled a tots els cinemes.

Kurt Wallander

Davant les injustícies del món, la crisi del Barça i l'espanyolització dels Països Catalans, només ens queda una opció: la literatura d'evasió. Si voleu desconnectar d'aquest món que només us dóna disgustos, llegiu; i si no teniu ganes de complicar-vos la vida, llegiu novel·la policíaca. I si voleu un consell, llegiu Henning Mankell.
Aquest escriptor suec, nascut el 1958, ha publicat un bon nombre de llibres, però és conegut, sobretot, per les novel·les de la sèrie dedicada a l'inspector Kurt Wallander. Es tracta d'un policia de la petita ciutat d'Ystad, al sud de Suècia. Com sempre passa en aquests casos, l'inspector es veu implicat constantment en casos d'assassinat, i la seva feina és resoldre els casos amb l'ajut dels altres policies i en ocasions de la seva filla. Hi ha una llarga llista de personatges secundaris, però en Wallander porta tot el pes de les històries.
Com no podia ser d'altra manera, en Wallander és un home solitari, turmentat pel seu passat i amb molta tirada a l'alcoholisme. Viu sol en un apartament, s'alimenta de qualsevol manera i dorm les hores justes per no morir de son. Tot i això, quan cal entrar en acció, l'inspector no dubta a córrer i saltar per perseguir els malfactors. Però no és el típic detectiu físic, com el Sherlock Holmes o en Marlow: tampoc no és el detectiu super reflexiu i d'inspiracions sobtades, com en Poirot. En Wallander és, bàsicament, un treballador. Ell i el seu equip repassen els casos una vegada i una altra, segueixen totes les pistes fins al final, per petites que siguin, i al final arriben a la solució, sovint, més per perseverança i feina ben feta que no pas per moments de geni. En aquest aspecte, la sèrie és molt realista, i ens presenta els policies com honrats treballadors, putejats per un estat insensible a les seves necessitats i per una societat que ha perdut tots els valors.
Llegint els llibres del Wallander, descobrim molts aspectes d'una societat, la sueca, desconeguda per la majoria. D'entrada, sobta com tothom, policies i víctimes, es queixa de la deixadesa de l'estat. Fa ràbia comprovar com uns paios amb els millors serveis socials del món es queixen de la manca de benestar. Si veiessin el nostre estat del benestar, els vindria un cobriment.
Una altra cosa ben curiosa són els Systembolaget, uns establiments estatals que tenen el monopoli de la venda de begudes alcohòliques. Un país curiós, sense cap dubte.
Potser és perquè jo ja tinc tirada als països nòrdics, però llegint les novel·les del Mankell em vénen ganes de marxar cap a Ystad, passejar pels carrers de Malmö, agafar el ferri (ara el pont) cap a Copenhaguen o perdrem dins els boscos nevats.
La majoria de les novel·les del Wallander estan traduïdes al català, i totes al castellà. Ara que s'acosta Sant Jordi, ja ho sabeu. Si no us n'acabeu de refiar, i us voleu assegurar que realment us agrada, pregunteu-li a la mula, que té respostes per a tot. Pregunteu-li també per la sèrie de televisió, tot un fenòmen a Suècia i traduïda al castellà, que aviat tindrà la continuació en una producció de la BBC anglesa, amb la participació de Kenneth Branagh.

Mocions de primera, alcaldes de segona

Ahir, tot llegint el regió 7, em va venir a la memòria un comentari que va fer el nick Moscada en un post anterior. L'amic definia en Joan Roma així:
Oh! esteu parlant del gran demagog de la federació XI del PSC-PSOE, del "Marshall"(Marsal) del Berguedà, de l'alcalde perpetu de Borredà...
I tot plegat ho he recordat llegint el lamentable article del senyor Roma d'aquesta setmana, Mocions mil. Coincidint amb el vint-i-novè aniversari dels ajuntaments democràtics, el senyor Roma ens il·lustra sobre els grans problemes que tenen les corporacions municipals. La gent poc informada del que realment és important, com ara jo, pensaria que els principals problemes dels ajuntaments són la manca de diners, les poques competències, les dificultats en temes crítics com la immigració o l'ensenyament, la corrupció urbanística o la dilapidació de recursos en sous i en despeses sumptuoses. Però no, un dels grans problemes dels ajuntament és, atenció, la gran afecció de determinats grups municipals, en la presentació de mocions de tota mena per ser tractades en els plens municipals, sense tenir res a veure amb les competències i obligacions dels ajuntaments respectius.
Per començar, el senyor Roma podria ser una mica valent, i on diu determinats grups municipals, dir la CUP, que tots sabem per on van els trets. En el següent paràgraf, l'alcalde ja entra en la desqualificació personal, titllant els regidors mocioners de poc menys que d'idiotes, quan atribueix la presentació de mocions a la frustració de determinats regidors i grups municipals de no tenir representació davant les institucions amb competències sobre els temes a tractar com poden ser el Parlament de Catalunya o el Congrés de Diputats. Aleshores els regidors actuen com a diputats imaginaris, i es posen a debatre qüestions sobre les quals no tenen ni la més remota idea o , utilitzant quatre generalitats que han llegit o escoltat en qualsevol tertúlia vespertina.
De debò, aquest paio és únic. Resulta que temes com els transgènics o la manca de democràcia a l'Estat espanyol no són temes que interessin als ciutadans. El fet que l'ajuntament no tingui competències sobre una qüestió, l'inhabilita per parlar-ne. Així doncs, els ajuntaments han de callar en temes com les infraestructures o la divisió territorial, els drets socials o la sequera. De totes maneres, no menciona entre els temes que estan fora de lloc, la condemna als atemptats ni a la violència de gènere. Potser aquestes mocions, com que són presentades pels partits seriosos, ja tenen el suficient pedigrí democràtic per a ser tractades.
La excusa per a criticar aquestes mocions, és que fan perdre temps i diners als polítics i funcionaris. És a dir, els diners no es perden en els sous estratosfèrics dels equips de govern, ni en els cotxes oficials, ni en dinars de feina en restaurants de luxe. No, es perden denunciant la injustícia de la guerra, la retallada de llibertats al País Basc o la invasió de correus transgènics. Sobre la pèrdua de temps, em sembla que no cal parlar-ne, que tots sabem que els polítics no donen a l'abast.
Tot l'article desprèn aquesta arrogància típica del personatge, que mira a tothom per damunt l'espatlla, especialment als nouvinguts. Doncs que s'hi vagi acostumant, que hem vingut per a quedar-nos. Quan insinua que els alcaldes haurien d'impedir la presentació de mocions extra municipals, el senyor Roma demostra el seu perfil democràtic, el mateix de tots aquells que creuen que les administracions són el seu feu privat. A Manresa ja van negar-nos un cop el dret a presentar mocions, però, ni aquí ni enlloc, no se'n sortiran.

Die Meister, die Besten, les grandes équipes, The Champions*

Ja tenim els quatre semifinalistes de la Champions, i per sort el Barça està entre ells. Més enllà dels partits concrets i dels marcadors, m'agradaria analitzar els aspectes més generals de les eliminatòries. D'entrada, el que més crida l'atenció és la presència, per segon any seguit, de tres anglesos a les semis. I perquè el sorteig en va emparellar dos entre ells, sinó crec que els quatre haguessin passat (no m'imagino al Barça actual eliminant l'Arsenal o el Liverpool).
És molt meritori que un futbol que fa quinze anys estava a les últimes ara sigui el gran dominador europeu. No se ben bé quin n'és el secret, però hi ha un parell de coses que segur que hi tenen a veure. D'entrada, l'arribada massiva de jugadors i entrenadors estrangers ha portat aire fresc a un futbol molt tancat en si mateix. En aquest aspecte, cal remarcar que als equips anglesos hi ha molt pocs futbolistes de les tres grans potències històriques, Brasil, Itàlia i Alemanya, i en canvi n'hi ha molts de potències emergents com les nacions africanes (Drogba, Adebayor, Essien, Sissoko, Toure,...), França (Wenger, Gallas, Flamini, Makelele, Silvestre,...) i, fins i tot i incomprensiblement, Espanya (Benitez, Reina, Torres, Almunia, Cesc, Piqué,...). Tot i això, no han perdut l'essència britànica, i els equips continuen tenint una base d'anglesos que marca la personalitat del club: Terry-Lampard-Cole, Ferdinand-Neville-Hargreaves-Scholes, Carragher-Gerrard-Crouch. L'Arsenal no té aquesta base anglesa, però te jugadors que fa molts anys que hi són i que segueixen a mort la filosofia del club: Touré,Cesc,Hleb,...
A part d'això, tenen una cosa que aquí o bé no hem tingut mai o bé ja hem perdut; tenen passió pel futbol. Els estadis estan plens, i no d'estaquirots, sinó de gent que vibra i anima, que canta i crida. És increïble veure un camp anglès, més petit que els d'aquí, però sempre ple, sempre animant els seus durant tot el partit. I aquesta és la gran diferència entre el Liverpool i el Barça. Els anglesos, amb més diners, més palmarès i més seguidors que nosaltres, vibren amb l'equip tot i que a la lliga només aspiren a ser quarts. Nosaltres xiulem l'entrenador que en quatre anys ens ha donat dos lligues i una Champions per fer un canvi més aviat lògic; això quan ens estem a punt de classificar per les semifinals de la competició de clubs més important del món! Per sort, almenys ara ningú s'atreveix a dir que som la millor afició del món; avantatges de la globalització, que ens mostra que hi ha vida més enllà del nostre melic.
En l'aspecte futbolístic, cal destacar la bellesa del partit Liverpool-Arsenal, que demostra que, a part del més competitiu, el futbol anglès és també el més entretingut. Ara que el tiqui-taca sembla més aviat en decadència, torna el futbol directe, sense sobaments de pilota, sense extrems enganxats a la línia i amb paios corrent amunt i avall els 90 minuts. Jo trobo que aquest futbol és tan estètic o més que el model Crujyff, que si tot va bé perfecte, però a la mínima se'n va a l'aigua. El Dream Team va durar (al màxim nivell) tres temporades, i el Barça del Rijkaard també. quan els contraris troben la manera d'aturar la maquinària, merda. El model Arsenal, per exemple, aguanta molt més temps, i tot i que potser no arriba tan amunt, si que manté una regularitat que el fa estar entre els millors des de l'any 1989, amb 5 lligues, 5 copes, 1 recopa i molt bones participacions a la Champions, que per un club molt més petit que el Barça, no està malament.
Tot i que la cosa està molt fotuda, confio en el Barça. Més que res, perquè contra el Manchester ja hi haurà el Messi, i el United tampoc està en el seu millor moment. A més, el primer partit és al Camp Nou, o sigui que ens jugarem les garrofes a Old Trafford, sense la pressió del pitjor públic del món en contra nostra. De debò, s'hauria de fer aguna cosa per regenerar el públic del Camp, perquè així no anem enlloc. Llevat de tres partits l'any, el Camp Nou és un cementiri, o encara pitjor, un entorn hostil contra el Barça. Els seguidors es volen comparar amb el Liverpool i el Celtic, però si alguna cosa salta a la vista és la distancia sideral entre Anfield o Celtic Park i el Camp Nou.
De la premsa prefereixo no parlar-ne, perquè em poso malalt. Simplement comentaré un detall de la retransmissió d'ahir a Rac1 (per altra banda, la meva emissora preferida per escoltar el futbol). Als voltants del minut 60, els comentaristes es queixaven que Touré Yaya no fos canviat, perquè calia reservar-lo. Al cap de 10 minuts, Rijkaard canvia Bojan, i tots es posen les mans al cap. És incomprensible, diuen, que vulgui reservar un jugador amb el que ens estem jugant. O sigui, podem prescindir d'un jugador en el lloc clau de l'entramat defensiu, però no d'un davanter. Si anéssim perdent ho entendria, però el cas és que guanyàvem, i no ens calia marcar sinó conservar el resultat. La qüestió és clara: l'objectiu és criticar Rijkaard, faci el que faci. Amb aquesta premsa, no és estrany que el públic no entengui de futbol.
En resum, la Champions potser la guanyarem, però seguirem sent un Club autodestructiu i amb deliris de grandesa.

* Si, aquesta és la indesxifrable lletra de l'himne de la Champions, una de les cançons més meravelloses del món.

Ja m'ho semblava

Massa sovint, els nostres prejudicis i esperances ens fan veure la realitat, no tal i com és, sinó com la voldríem veure. Les nostres anàlisis mostren millor com som nosaltres que no pas com és el que analitzem. Aquest defecte és transversal en l'espècie humana, però arriba a límits paradigmàtics en l'anàlisi política i històrica. En la derrota de la república al 39, nosaltres només hi veiem la impotència d'un país assetjat pels feixistes i abandonat per les democràcies, i en cap cas atribuïm la desfeta a les picabaralles internes ni a la incapacitat dels dirigents republicans.
Amb els resultats de les eleccions del 9 de març a Catalunya passa una cosa semblant. Els guanyadors, evidentment, s'atribueixen tot el mèrit, i proclamen que els catalans finalment han vist la llum i abandonen el nacionalisme per llençar-se als braços de l'espanyolisme. Els perdedors culpen el bipartidisme i prediquen la fi de la democràcia representativa. L'esquerra independentista, mentrestant, exposa una altra teoria. La majoria d'independentistes d'esquerres, inclòs el que us parla, creuen que els vots perduts d'Esquerra no anaren al PSOE, no foren capturats pel bipartidisme. Com m'he cansat d'argumentar (prometo deixar el tema amb aquest apunt), els votants d'Esquerra simplement es van cansar de les mentides del Carod i el Puigcercós, i van optar per quedar-se a casa.
La teoria s'aguanta, però potser és massa bonica per ser certa. Justament quan començava a dubtar-ne, quan sospitava que era massa casualitat que tota l'esquerra independentista es poses d'acord en alguna cosa, ara que desconfiava fins i tot de la meva anàlisi, resulta que teníem raó. En un interessant article de l'Avui (ho sento, però no en trobo l'autor), se'ns detalla com els vots d'esquerra anaren, efectivament, a l'abstenció i el vot nul. Que bons que som!
L'article està ple de coeficients de correlació i regressions lineals, però s'entén perfectament. No en tinc ni idea d'estadística, i les matemàtiques son per a mi un món inabastable, però m'encantaria entendre tota aquesta xerrameca. Trobo que hi ha poques coses més interessants que estudiar els resultats electorals, les variacions espacials i temporals, els canvis de dinàmica. Trobo especialment interessant el cas de l'Alemanya dels anys 25-33. Descobrir com un partit desconegut passa a ser el majoritari en quatre dies, com un país renuncia voluntàriament a la raó i el seny. Fa anys que ho intento, i poc a poc faig progressos, però em temo que mai podré arribar a entendre llibres com Hitlers Wähler, de Jürgen W. Falter, una monstruosa (per la mida i pel nivell) anàlisi dels votants nazis. Si algú sap alemany i estadística, que me'n faci un resum, siusplau.

Plouen Catximbes

Últimament no surto gaire de festa, i fa dies que no vaig a cap concert. Tampoc no escolto gaire la ràdio, i no compro discos gairebé mai. Efectivament, en temes musicals, no en rasco ni una. Potser és per això que m'agafa tant de sorpresa l'èxit de dos grups manresans que conec de fa molt temps i que, ho reconec, mai no hauria pensat que serien tan ben tractats per la crítica. L'èxit dels Gossos és menys sorprenent, perquè fa quinze anys que s'arrosseguen i sempre han estat al capdamunt. El cas dels Plouen Catximbes sí que m'ha sorprès. Fa molts anys que els sento, sobretot en directe, i gairebé sempre com a teloners. No els tenia per un gran grup, però veig que hauré de canviar d'opinió. Totes les crítiques que llegeixo els deixen pels núvols, sobretot aquesta del diari Avui.
Me n'alegro molt per ells, i també per Propaganda pel fet, la seva discogràfica. És molt bonic veure com la bona feina dóna els seus fruits. Tant els musics de Plouen Catximbes (almenys els que conec) com la gent de Propaganda són molt bona gent, que han treballat molt per fer realitat els seus somnis. És cursi però és veritat; si algú ha de triomfar, que siguin ells.
No cal haver passat per cap acadèmia, ni ser filial de cap multinacional. Es pot arribar al cim fent les coses bé, repartint els beneficis al 50%, com fa Propaganda, sense escanyar els artistes. Així s'estableixen dinàmiques de treball positives, que donen com a resultat obres més personals i fresques, no encorsetades per la indústria musical, que tracta els artistes com a operaris. La llibertat és essencial, també en la música.
Per si no coneixeu els Plouen Catximbes, aquí us deixo un bocí del seu talent.

Ecosocialisme de pa sucat amb oli

Després d’analitzar el comportament del PSC i d’Esquerra després de les eleccions, avui toca el torn d’Iniciativa per Catalunya Verds. No pensava fer-ho, però últimament s’hi estan lluint tant que s’imposa un comentari. La seva trajectòria ja no era gaire esperançadora, i el tripartit els estava castigant molt. Es pensaven que anant a roda del PSOE ja en tindrien prou, però els socialistes van ser prou llestos com per anular-los i a sobre fer-los quedar en ridícul. No entendré mai perquè van acceptar Interior, si sabien que tard o d’hora s’acabarien enfrontant als interessos dels seus votants principals, els joves alternatius. De totes maneres, van sortir vius del bipartidisme extrem, i els resultats del 9 de març no van ser tan desastrosos com els d’Esquerra.

Però ara si que s'han posat de peus a la galleda; la gestió de la sequera per part del departament de Medi ambient ha estat un desastre, i segur que en paguen les conseqüències. D’entrada, abans de començar, hem de recordar que ICV va ser, juntament amb el PSC, el gran beneficiat de la lluita social que es generà al voltant del transvasament de l’Ebre. Van utilitzar el moviment per estigmatitzar el PP i CiU i guanyar vots, no només a les terres de l’Ebre, sinó a tot Catalunya (i a Aragó i tot). El seu lema era claríssim, No al transvasament, lo riu és vida. Després d’això, no se que s’esperaven quan van plantejar el transvasament del Segre (que és un afluent de l’Ebre i que per tant, a efectes hidrogràfics, és l’Ebre).

Però el pitjor no és el plantejament inicial, el pitjor ha estat la gestió concreta del tema. Com que no són rucs, primer van actuar d’amagatotis. Jo no se si realment creuen que la gent és idiota, però el tema de les estaques és de vergonya aliena. Encara ara no han aclarit d’on van sortir, i suposo que oficialment ho atribueixen als extraterrestres o a la NASA.

Després, surt el Baltasar i fa una classe magistral de Novallengua, acusant els filòlegs de ser els culpables del malentès. Com que transvasament és una paraula lletja, els acadèmics de la llengua n’han de trobar una altra per definir el que el Govern vol fer (ja sabem que els d’esquerres i ecologistes de debò mai farien una cosa lletja). El Gran germà d’Orwell n’estaria orgullós, d’aquests manipuladors del llenguatge.

Com que no havien fet prou el ridícul, resulta que el govern de Madrid, on manen els mateixos que aquí, els diu que ni parlar-ne, de transvasament. Els espanyols tenen prou vergonya (i sobretot prou por de perdre vots al País Valencià i a Múrcia) per recordar-se del que va passar amb l’Ebre, i no estan disposats a autoritzar la maniobra. El Gobierno del PSOE prohibeix al Govern del PSOE-ERC-ICV fer el que els catalans creuen que és millor per Catalunya. Si senyor, la Catalunya optimista, justa, valenta i de primera.

Per acabar-ho d’arreglar, el Baltasar reconeix que el PSOE els va fer amagar el pla fins després de les eleccions. La perplexitat m'astora. Què? Com? Us heu tornat tots bojos? És possible ser més poca-solta? El paio reconeix, públicament, que els interessos del poble català es supediten als del govern espanyol. A més, reconeix que ICV és una mena de sucursal catalana i guai del PSOE. Ja que en parlem, m’agradaria saber amb que els van amenaçar perquè tinguessin la boca tancada. O potser la recompensa per callar era molt bona. Els van prometre kubotans per a tots, o potser els van garantir les poltrones durant quatre anys més?

Si fos malpensat, fins i tot em plantejaria que el silenci fos a canvi de millores en la situació laboral dels familiars dels líders ecosocialistes; però tots sabem que això no és possible. Els seus interessos és redueixen a millorar la qualitat de vida dels catalans i a garantir-los un salari digne de 1.000 € al més (14.000 l’any); només una mica per sota dels 60.500 que cobren d’altres .Com deien fa 40 anys, siguem realistes, demanem la Lluna.

Ja veurem com se’n surten, però diria que, o bé opten per difernciar-se del PSC-PSOE i tenir un perfil més marcat, o tindran molts problemes per mantenir les seves parceles de poder, tant a la Generalitat com a molts municipis. Estan perdent els vots del cinturó, que són la seva força. Si no s’espavilen, el PSOE se’ls menjarà a Catalunya com ha fet a Espanya amb IU.

La Catalunya optimista

Un més després de les eleccions, ja es comença a veure l’enorme profit que el PSC està traient de la seva gran victòria, ja veiem com en seran, de decisius. Primer, el govern espanyol de l’amic Zapatero els tomba el projecte de transvasament del Segre, i ara voten al Bono com a president del Congrés. El representant màxim del sector més espanyolista i anticatalà del PSOE (i ja és difícil) serà el president de la cambra baixa, gràcies al vot dels 25 representants catalans. Suposo que també riuran les gràcies del senyor Bono quan torni a ridiculitzar-nos, una de les seves especialitats.

El proper cop que senti algú del PSC negant la seva pertinença al PSOE, no se si podré aguantar-me les ganes d'arrencar-li la llengua. Però suposo que ara ja no caldrà. Ara que, segons ells, s’ha demostrat l’espanyolitat de Catalunya i que Esquerra ja no hi pinta res, ja es poden treure la careta i mostrar-nos com són en realitat. Guardaran a l’armari el federalisme, de la mateixa manera que hi guarden les polítiques redistributives i els avanços socials. Catalunya és Espanya, el PSC és el PSOE.

Ja poden estar contents els d’Esquerra. Ara es quedaran sols com a partit catalanista de progrés. Calla, que potser l’estratègia era aquesta.

L'ESPERIT OLÍMPIC

El passat dia 24 s'encengué a Olímpia la flama que, després de viatjar per tot el món, presidirà les olimpíades de Pequín. La cerimònia va estar marcada per la irrupció de dos activistes pro-tibetans, que van intentar fer sentir la seva veu. En el seu discurs, el president del COI, Jacques Rogge va manifestar la seva esperança que "el simbolisme de la torxa sigui reconegut a tot el món". "La torxa uneix els atletes amb els ciutadans del món, i té la força d'unir la humanitat i representar l'harmonia. Al llarg de la ruta la gent estarà en contacte amb la seva força i els valors que representa". Des de ben antic, aquest és el missatge que el relleu de la torxa escampa al seu pas. La solidaritat entre els pobles i la germanor universal, simbolitzada per un ritual que té el seu origen a l'antiga Grècia.
I jo dic, i una merda! Tota la parafernàlia de la flama, l'encesa i el recorregut se la van inventar, ves per on, els nazis! En efecte, la flama ja havia aparegut en els jocs d'Amsterdam l'any 1928, però tota la resta, començant pel ritual de l'encesa i acabant en l'últim relleu i l'encesa del peveter, és cosa de Hitler i els seus. La flama simbolitza el lligam entre els antics pobles aris i el tercer Reich mil·lenari, la supremacia dels europeus que té la seva màxima expressió en l'Alemanya nacionalsocialista. La resta, la germanor i l'harmonia són un invent posterior per legitimar els orígens d'un espectacle amb molt d'èxit.
En realitat, no ens hauria d'estranyar. Tot el moviment olímpic és una gran mentida, sostinguda pel COI, una oligarquia aristocràtica, plena de prínceps, sàtrapes, dictadors i feixistes (mireu la llista), que en nom d'uns valors ben nobles s'omplen les butxaques i es renten les consciències. Parlen d'harmonia i d'unió entre pobles, però els Jocs Olímpics només serveixen per remarcar les diferències entre nacions, i són l'aparador més gran de les lluites entre països. Les nacions riques (i les que ho volen ser) es gasten milers de milions, no pas en fomentar l'esport i la vida sana, sinó en fabricar superatletes (de vida més aviat poc sana) que guanyin medalles. Mens sana in corpore sano, diuen, però no tenen temps de detectar l'EPO que ja apareix el THG (tetrahidrogestrinona).
A mi m'agrada molt l'esport, i les olimpíades m'encanten. Són el segon esdeveniment esportiu més important (el mundial és molt mundial), i no me les perdo mai. Per a tots els esportistes (excepte els futbolistes i els d'esports no olímpics), són l'objectiu principal, i el nivell de competitivitat és excepcional. L'esport d'alt nivell és això, competència i lluita.
Però la nostra societat, la societat de la hipocresia, necessita valors suprems que justifiquin el que no és res més que espectacle. No volen acceptar que ens agrada, simplement, veure algú superant els límits, i ho disfressen tot amb conceptes transcendents. Si realment volen germanor, harmonia i fraternitat, que eliminin els equips nacionals i les medalles; que els atletes s'enfrontin pel gust de fer-ho, i es representin només a ells mateixos. Però tots sabem que d'aquesta manera ni els atletes hi participarien, ni els estats s'hi comprometrien, ni les grans companyies donarien els diners que fan de les olimpíades una de les principals manifestacions del capitalisme global. No patiu, d'aquí a quatre anys tornarem a veure els deixebles de la Leni Riefenstahl encenent la flama i perpetuant el ritual nazi del foc sagrat.

LA VELLA (IN)CULTURA DE L'AIGUA

Tots sabem que la coherència no és, precisament, la principal virtut dels polítics actuals. El que avui anomenen blanc, demà és negre sense cap titubeig, sense despentinar-se i sense que això els creï cap mena de conflicte intern. El cas del Bono i dels partits catalans (o almenys alguns, que abans el denigraven i ara el faran president del parlament) és paradigmàtic, però no és l’únic que aquests dies cueja.

Trobo molt més greu, per exemple, el tema del pseudotransvasement del Segre. No vull parlar de les maniobres fosques i de les mentides, de les estaques ni dels desmentits, que tot i ser greus només demostren la incapacitat d’aquest govern per a fer les coses una mica ben fetes. El que jo trobo realment intolerable és la doble moral del tripartit en el tema de l’aigua. Fa no pas tant temps, tots estàvem d’acord en què necessitàvem una nova cultura de l’aigua. Aquesta frase, tot i que de vegades ho sembli, no és només un excusa per negar l’aigua als valencians; és una realitat indiscutible. El que cal no és tenir més aigua, sinó gastar-ne menys. De la mateixa manera que quantes més carreteres hi ha, més cotxes i camions hi circulen, quanta més aigua tenim, més en gastem. Si volem que hi hagi menys cotxes i aigua suficient, el que cal és buscar mitjans alternatius de transport i mesures per a l’estalvi d’aigua. I no només estalvi, sinó, com dèiem, una nova cultura de l’aigua, que tingui en compte la nostra realitat i el nostre futur, que no anirà precisament a millor. No pot ser que aquí malgastem més aigua que a Alemanya o Suècia, amb molts més recursos hídrics.

Quan el PP volia fer el PHN, la societat civil catalana i especialment l’ebrenca s’hi van oposar frontalment; no per egoisme, no per manca de solidaritat, sinó perquè no es pot compartir el que no es té. El PSC, ICV i ERC, van aprofitar aquest moviment social per desgastar els governs català i espanyol i per instrumentalitzar la lluita en benefici propi, com en el cas de la protesta contra la guerra. Ara però, resulta que el govern català vol fer un transvasament (i que ho intenti fer passar per una altra cosa només demostra quina és la seva alçada moral); el que fa uns anys era una barbaritat ara és una necessitat vital. Entenc que la situació actual és desesperada, però també és evident que aquest govern no ha fet res per evitar-la, i que la nova cultura de l’aigua ha estat només una coartada anti-PP.

Avui he llegit astorat l’article del Joan Roma al Regió 7. Aquest senyor, conseller de la Federació XI del PSC, està indignat per la manca de solidaritat i l’individualisme del cerdans. No entén que es vulguin negar a compartir l’aigua amb els barcelonins. Segons Roma, l’aigua és de tots i ningú la pot acaparar. Ja s’ha acabat la tonteria de la nova cultura de l’aigua. Això expliqueu-ho als valencians, que són del PP i anticatalans. Fora bromes, que ara l’aigua la necessiten els de Barcelona, i no per fer camps de golf i hotels de luxe. Com si a l’àrea metropolitana no hi hagués una indústria turística i recreativa tan o més gran que la del País valencià. Ja ho diu el senyor Roma, es comença així i s’acaba negant-se a ser l’abocador del residus de Barcelona; on anirem a parar!

L’excusa, la de sempre, la urgència. Sí, ja sabem que cal canviar la manera de fer, però almenys per sortir del tràngol, fem el transvasament, que després ja estudiarem les mesures que calen. I es farà; i d’aquí cinc anys estarem igual, i es farà una altra bestiesa, però serà urgent; i després ja s’hi posaran, aquest cop seriosament. I així per sempre més.

És el mateix que passa amb el transport. La situació és gairebé insostenible, per les nostres carreteres ja no hi caben més cotxes ni més camions. El lògic, el que ells mateixos diuen, és que cal potenciar el transport per ferrocarril. Però com que això requereix temps i la situació és urgent, s’ha de fer l’eix transversal. Quan l’eix està saturat, com que en 10 anys no s’ha fet res per potenciar el tren, doncs apa, desdoblem-lo. D’aquí 10 anys, quan l’eix desdoblat estigui altre cop saturat, ja es farà un altra carretera. I el tren? Doncs com fa 20 anys, oblidat.

Quan les coses no es fan bé des de bon començament, cal anar posant pegats, sovint desvestint un sant per vestir-ne un altre. Aquest govern no va començar a manar abans d’ahir, porta suficient temps de rodatge com per exigir-li responsabilitats. Si no ha fet els deures, que n’assumeixi les conseqüències, que la gent de comarques no té la culpa de la mala gestió metropolitana. Ara la culpa de tot ja no és del PP, però el riu segueix sent vida i la gent continua disposada a lluitar perquè no l’enredin.

FUTBOL I POLÍTICA

En qüestions futbolístiques, sóc molt conservador. Quan es tracta del Barça, gairebé sempre estic del costat del poder; per a mi, criticar la directiva és com criticar el club, i em costa molt portar-los la contraria. Fins i tot em va costar arribar a odiar el Gaspart. No ho puc evitar; se que no és gens intel·ligent, però no hi puc fer res.

Abans de les eleccions del 2003, jo no era especialment laportista, però des que és el nostre president, en sóc un fidel seguidor. Se que és un fatxenda, un cínic i segurament un mentider. Si, el seu cunyat és molt fatxa, i ell depèn dels calers del sogre. Tot el que vulgueu, però el paio em cau bé. A més, crec que en aquest cas, els resultats l’avalen. Va agafar un equip en plena crisi esportiva i institucional, amb el primer equip classificat per la UEFA en l’última jornada, sense jugadors franquícia, i amb la massa social dividida i enfrontada. En només dos anys, el Barça va guanyar la Lliga, i l’any següent, Lliga i Champions. L’any passat, ridícul, però aquest tornem a aspirar a tot (si, el Madrid ens ajuda, però nosaltres estem allí). Se li ha criticat molt el tema de les seccions, però aquest any el Barça estarà, com a mínim, entre els vuit millors equips d’Europa en totes les seccions professionals. Si això es carregar-se les seccions, ja m’explicareu.

També ha fet coses malament, però aquestes es magnifiquen molt, entre altres coses, per un tema aliè a la gestió esportiva, que molesta molt a molta gent i que en canvi a mi m’encanta; en Laporta te molt clara la filiació nacional del club, i difícilment deixa passar les oportunitats de refermar la catalanitat del Barça. Només començar el mandat, ja va fer convertir una bandera espanyola en catalana durant un partit amistós, i ha retirat la bandera de les instal·lacions del club; i aquest cap de setmana, per segon any consecutiu, ha impedit que els nanos del benjamí formessin sota l’himne espanyol. Són gestos que li suposen més crítiques que lloances, però és el que la majoria de socis vol.

Si entreu a la notícia del Marca i mireu els comentaris, riureu una mica. Els espanyols estan indignats; el que més els molesta, segons ells, és que s’utilitzi els nens amb finalitats polítiques. És clar, si els nanos formen amb l’himne espanyol, no és política, és el natural. Si no ho fan, estem barrejant política i esport. Quina barra que tenen. Quan el Xavi o el Cesc van a la selecció espanyola no s’estan manifestant políticament; quan l’Oleguer s’hi nega, està fent política. Només els falta exigir que els nanos cantin la nova lletra de l’himne, la que ni ells mateixos no volen.

No són mesures revolucionàries, ni ens faran avançar cap a la independència; de totes maneres, val més això que res, val més això que el que feia el Gaspart. Des dels mitjans catalans més espanyolistes (o sigui quasi tots), se li retreu al Barça que aquestes manifestacions, igual que la senyera a la samarreta, poden restar seguidors fora de Catalunya. Com si la gent no volgués ser del Milan per exercir d’italians o del Liverpool perquè són massa anglesos. Jo crec que el Barça és només un club de futbol, però també és cert que la història pesa. I la història del Barça és catalana; un president afusellat, un club assetjat pel franquisme, un reducte de catalanitat en temps difícils. Es pot ser català i no ser del Barça, només faltaria. Però és molt difícil ser del Barça i no sentir simpatia per la catalanitat del club. I a qui no li agradi, que si posi fulles.

Tot el que he dit fins ara, naturalment, depèn de que els del futbol s’espavilin. Si aquest any ens tornem a quedar sense cap títol, el Laporta serà un inútil i tots els gestos ara lloats passaran a ser cortines de fum per distreure’ns de la gestió esportiva. Au vinga, que només són quatre puntets!

VOYAGE VOYAGE

És molt possible que nosaltres siguem la primera generació que viatjarà més que els seus pares però també més que els seus fills. El boom del low cost i la prosperitat econòmica sembla que s’acabaran , i probablement d’aquí uns anys fer turisme tornarà a ser un luxe. Per tant, hem d’aprofitar al màxim el temps. Segur que coneixeu moltes adreces útils, però per si de cas, us deixo els meus consells.

Les companyies low cost són sobradament conegudes (EasyJet, Ryanair, Airberlin, Condor, Clickair,...), i ara ja hi ha cercadors de vols que les inclouen (Edreams, Rumbo, Viajar.com, ...).

Un cop a lloc, cal trobar un lloc barat on pernoctar. El més econòmic són evidentment els hostels, on es dorm en habitacions comunes, tipus casa de colònies. Si volem més intimitat, l’haurem de pagar (però no massa, no us penseu). A partir d'aquí cal distingir entre països, ja que a cada lloc hi ha possibilitats diferents. Jo us parlaré de França i Alemanya, que són els casos que millor conec.

A França tenim dues opcions de pernoctació barata. Si feu el viatge en cotxe o bé en llogueu un, val la pena allotjar-se en els hotels barats tipus Formule 1, on per 30-35 € podeu dormir fins a 3 persones. En aquesta pàgina podeu buscar hotels de diverses cadenes (F1, Etap, B&B,...) per departament o per ciutat. Una altra opció, que pot ser increïblement barata, és la dels Gîtes i chambres d'hôtes, que són una mena de cases de turisme rural, però molt més assequibles que les d'aquí. L'any passat varem passar una setmana en un Gîte de 7 persones, amb tots els serveis, per 300 € (surt a 6 € per persona i dia). El problema és que normalment tampoc són al centre de les ciutats.

A Alemanya també podem optar pels Formule 1, però hi ha una altra opció que ens permet dormir a les ciutats per un preu força assequible. Es tracta de llogar habitacions en pisos particulars, o bé apartaments sencers. A Berlín hi ha molta oferta, i jo hi he dormit, 3 persones, per 40 € la nit tots 3 (no al centre, però aprop). Per a les altres ciutats, visiteu aquesta pàgina, en alemany, o bé cerqueu al google "ferienwohnung hamburg" o la ciutat que vulgueu. Val la pena, de debò.

Una altra opció, vàlida per a tots el països de l'entorn és Homelidays. Allí podem trobar apartaments i cases que es poden llogar per setmanes o dies. Té un servei de feedback semblant al d'Ebay, de manera que podem consultar què els ha semblat l'apartament a gent que ja hi ha estat.

Si preferiu els hotels cèntrics, aquest cercador està bastant bé, però a la xarxa hi ha moltíssimes opcions.

Per als més valents encara hi ha una altra opció. Es tracta de l'intercanvi de cases. Deixes el teu pis a una família francesa o alemanya o d'on sigui, i tu te'n vas a viure a ca seva. Cal posar-se d'acord en les dates, a no ser que tingueu dues residències (llavors ells poden anar a la segona mentre vosaltres sou a casa). Hi ha diverses pàgines d'intercanvi; jo m'he mirat per sobre Intervac i Homelink. En els dos casos has de pagar un tant a l'any per ser soci i tenir accés als serveis.

Aquests són els meus consells, però us agrairia molt que em comentéssiu els vostres, i així entre tots faríem més fàcil el camí als viatgers.

UNA ALTRA ANÀLISI ELECTORAL

Només quatre ratlles per explicar perquè, en la meva humil opinió, els articulistes oficials s'equivoquen en l'anàlisi dels resultats de les eleccions espanyoles a Catalunya. Com que l'abstenció al total de l'estat va ser semblant a la del 2004, ens volen fer creure que va votar si fa no fa la mateixa gent, i que els catalans, fa quatre anys sobiranistes en massa, ara s'han tornat espanyolistes de cop i volta. El cert, però, és que al principat van votar 300.000 persones menys; i encara que l'abstenció hagués estat la mateixa, això no vol dir que votessin les mateixes persones. El que intento dir és que crec que la majoria de vots perduts per Esquerra no van anar a altres partits, sinó a la paperera. Com explica Salvador Cot en un interessantíssim article al Temps, Esquerra ha comés l'error de creure que els seus votants són com els del PSOE, i que els seguirien votant pel sol fet de proclamar-se independentistes, al marge de les seves actuacions reals.
També trobo encertada la tesi del Titot, que al seu bloc ens explica la seva teoria dels cercles concèntrics. En resum ve a dir que des de l'esquerra independentista no ens hem d'alegrar de la desfeta d'Esquerra. De moment (només de moment) ens hem de conformar amb anar recollint els vots que ERC perd per l'esquerra; ells que vagin ocupant el lloc de Convergència, que nosaltres ja ocuparem el seu. Ara es tracta d'aconseguir que l'independentisme creixi, encara que sigui per una altra banda. Com diu el Titot, si Esquerra s'hagués mantingut (tenint en compte que els més radicals ja no els votem), això voldria dir que l'independentisme hauria pujat molt (350.000 persones més), mentre que els resultats del 9 de març mostren que simplement s'ha estabilitzat.
Així doncs, la lectura correcta dels resultats em fa ser optimista, perquè crec que l'independentisme no ha desaparegut, simplement ha optat per no votar massivament els sectors més conformistes i apoltronats del moviment.

SERGE GAINSBOURG

El proper 2 d'abril es celebrarà el 80è aniversari del naixement de Serge Gainsbourg. El genial cantant i actor francès va morir l'any 1991, però, com es diu en aquests casos, les seves cançons el sobreviuran per molts anys. Tot i no ser massa conegut fora de l'estat francès, la seva influència és innegable, i la seva trajectòria, tan la vital com l'artística, ompliria més d'un llibre.
Un dels seus primers èxits fou Le Poinçonneur des lilas, una meravellosa cançó, que pel que es veu, com passa sovint amb Gainsbourg, també té una segona lectura sexual.

L'any 1965 arribà el primer èxit internacional, tot i que la cançó Poupée de cire, poupée de son era cantada per France Gall. Amb ella Luxemburg va guanyar el festival d'Eurovisió, i es traduí fins i tot al japonès.

A partir d'aquest moment, Gainsbourg es convertí en una estrella a França, i ben aviat va començar la polèmica. El moment culminant fou l'edició d'una cançó, ara de culte, cantada amb Jane Birkin (que més tard fou la seva dona) i que incloïa uns gemecs clarament orgasmàtics. Je t'aime... moi non plus, tot un clàssic.

Gainsbourg era ja un referent, però els escàndols continuaren, i tornaren a esclatar l'any 1979, quan publicà un disc on s'incloïa Aux Armes et caetera, una versió de La Marsellesa que no fou gens ben rebuda pels seus compatriotes més tradicionalistes. La cançó, en versió reggae, fou gravada a Jamaica amb l'ajuda de Robbie Shakespeare, Sly Dunbar, i Rita Marley.

Si a vosaltres tampoc no us agrada, us deixo la versió original de l'himne nacional francès. Aquesta cançó em provoca sentiments contraposats. D'una banda, no puc oblidar que es tracta de l'himne d'un dels estats que ens oprimeix, i que és el símbol principal d'una concepció estatal, el jacobinisme, que castiga no tan sols els catalans, sinó tots els pobles de França. De l'altra, em rendeixo a aquest ritme triomfant, al pas marcial de la música enardidora, a una lletra revolucionària. No puc oblidar que, abans de la consolidació de La Internacional com a himne revolucionari, La Marsellesa era cantada pels obrers socialistes i anarquistes com a himne de llibertat i igualtat. Podria penjar la versió oficial, però prefereixo deixar-vos aquesta joia, per a mi inigualable.

LA SALA POLIVALENT

Manresa ha estat, tradicionalment, una ciutat de músics. A part dels més veterans (Carles Cases, Manel Camp) i dels grups més coneguts en l'actualitat (Gossos, Tupolev, Plouen catximbes, Mitjanit, ...), hi ha un grapat de grups menys coneguts, en molts casos gent jove que potser algun dia seran famosos, en altres músics de talent que s'han de conformar en viure a la semi-clandestinitat per manca d'oportunitats. Tots plegats han d'assajar en locals en pèssimes condicions, sovint granges en desús als afores de la ciutat. Els contactes entre músics es limiten als que comparteixen local, i no es pot crear xarxa ni treballar conjuntament, ja que molts no es coneixen.
Fins fa pocs anys, Manresa era també un referent català de la música en directe. Primer amb el Rock antirepressiu, després amb els concerts del JIR, Maulets, Inquietes o AAB, i finalment amb la Festa Major Alternativa. Ara però, els col·lectius manresans han d'organitzar els concerts als pobles dels voltants, i la FMA no té garantit l'espai més enllà de la propera edició. Les entitats es desesperen, i només es fan concerts al Congost en comptadíssimes ocasions.
La culpa d'aquest desgavell és de l'Ajuntament, que no es decideix a construir el que cal, una sala polivalent per a ús preferentment musical. Una infraestructura d'aquest tipus, amb l'afegit d'uns bucs d'assaig i una cafeteria, permetria a la ciutat recuperar l'empenta i tornar a ser un punt de referència musical per a tot el país. Els grups tindrien, d'una banda, un lloc on assajar (potser no hi cabrien tots, però una part sí); de l'altra, un punt de trobada i reunió per poder establir lligams i generar sinèrgies; i finalment, un aparador per mostrar les seves creacions.
L'ajuntament de Manresa ha manifestat en reiterades ocasions la seva voluntat de tirar endavant el projecte, però la realitat és que, a dia d'avui, encara no hi ha ni tan sols un projecte damunt la taula. El que altres pobles de la comarca ja tenen, Manresa encara ho ha de començar a dissenyar. Tot i que, per envergadura, caldria prendre com a referència el cas de la Mirona de Salt, no estaria malament que es fixessin en les sales de Santpedor o de Sant Joan, on properament tindran una altra sala per a espectacles de petit format.
Des de fa molts anys, la CUP ha apostat per la sala polivalent; en un primer moment, la millor opció semblaven ser els terrenys de la Fàbrica Nova, però l'ajuntament va donar prioritat als criteris urbanístics especulatius. L'única opció doncs, era i és la remodelació de la Sala Ciutat. Davant de la inoperància municipal, la CUP va presentar els seu propi projecte, que sense voluntat de ser definitiu sí que intenta mostrar com podria ser la nova instal·lació.

Abans de les eleccions municipals del 2007, tots els grups municipals van manifestar-se a favor d'aquesta remodelació, i l'agost passat, el regidor de cultura, Ignasi Perramon, va confirmar la voluntat de l'equip de govern de tirar endavant el projecte.
Ha passat gairebé un any des de les eleccions, i el projecte està aturat. Ens temem un altre ajornament, i Manresa no es pot permetre ni un any més sense sala polivalent. Al ple municipal del més d'abril, la CUP presentarà una moció instant l'equip de govern a comprometre's a tenir enllestit el projecte abans de final d'any, i a formar una comissió de seguiment del projecte, formada per polítics però també per músics i programadors.
Des d'aquí m'agradaria convidar tots els músics a fer pinya al voltant d'aquesta petició, a fi d'aconseguir que l'ajuntament no es pugui negar a una demanda tan assenyada. Es tracta de demostrar-los que no defallirem, que entre tots aconseguirem allò que volem i que la ciutat necessita.